Ho explicava la mateixa Marguerite Yourcenar, a l’hora d’argumentar perquè li havia posat el títol de “L’oeuvre au noir” a l’extraordinària novel·la publicada l’any 1968 que ella mateixa va arribar a considerar com el seu millor llibre. L’autora de “Memòries d’Adrià” ( l’altre gran cim narratiu de tan notable escriptora ) especificava que , en els tractats d’alquímia , l’Opus Nigrum designava “la fase més difícil del procés de l’alquimista , aquella referent a la separació i dissolució de la substància”. I tot seguit afegia que “encara no està clar si el terme s’aplicava a experiments agosarats exercits sobre la mateixa matèria, o si cal donar-li una interpretació simbòlica , referida a les proves a les quals s’enfronta la ment a l’hora de descartar rutines i prejudicis”. Finalment, arribava a la conclusió que “sens dubte, podia significar alternativament l’una o l’altra cosa, o potser , totes dues alhora”.
Per cert: donat que l’emperador Adrià ja ha sigut esmentat, cal recordar que la Yourcenar va escriure les seves imaginàries memòries que s’expressen en primera persona i adopten la forma d’epístoles adreçades al seu successor Marc Aureli, tot partint d’una frase de Flaubert, un altre autor ben conegut pel mateix Michael De Cock que signa aquest espectacle: fa pocs mesos , la seva (seva, i de Carme Portaceli) visió de “Bovary” , passava precisament per aquest mateix TNC. Deia Flaubert que l’era d’Adrià reflectia un moment en el qual “els déus no hi eren ja, i Crist no hi era encara; de Ciceró a Marc Aureli hi va haver un moment únic en què un humà estava sol”. I la Yourcenar , referint-se a la seva novel·la dedicada a Adrià, afirmava que “gran part de la meva vida ha transcorregut en l’intent de definir, després de retratar, aquest home sol ,i al mateix temps vinculat amb tot”. Doncs allò que val per a tot un real emperador, val també per a aquell altre solitari i fictici alquimista anomenat Zenó aparegut literàriament divuit-anys més tard . I nascut a inicis d’un segle XVI en el qual Europa sencera es trobava immersa en un gairebé alquímic procés de dissolució i transformació, mentre l’obscurantisme de l’Edat Mitjana enfilava cap a l’esclat de llum humanista del Renaixement, i un frare anomenat Martí Luter i molt enfadat amb els privilegis i els luxes de la Santa Mare Església posava en marxa una Reforma amb enormes conseqüències polítiques bèl·liques ideològiques culturals i filosòfiques . Aquest és el món en el qual neix el també clergue i alhora descregut ( tot i que potser no mancat d’altres formes de fe) Zenó , el metge i alquimista que , sense recórrer a l’alquímia, haurà de recórrer també a la pròpia dissolució i transformació amb canvi d’identitat inclosa, per tal de salvar la pell. Una pell que, donades les seves creences, les seves pràctiques alquimistes, les seves idees i creences i la seva sexualitat, es troba en permanent perill d’acabar a la foguera. I , recorrent a l’encobriment , el silenci i la soledat íntima, Zenó aconseguirà esquivar el perill durant molt de temps. Això, fins arribar a la fatídica tercera i última part de tan esplèndida novel·la; fins arribar a aquell moment en el qual les accions i el testimoni d’un innocent àngel lasciu que a l’espectacle de De Cock es presenta en la seva versió més “Queer” ( cal recordar que tant la biografia com l’obra de la Yourcenar són també un referent en aquest sentit) el desemmascaren , i el porten cap a la més fosca presó de Brugues: només un acte de contricció d’aquells que tant agraden sempre a les forces inquisitorials , podria salvar-lo de les flames. I malgrat que això que acabo de dir en té quelcom d’espoiler argumental pel que fa a la novel·la, no ho és en absolut, pel que fa al seu muntatge teatral, perquè la dramatúrgia de De Cock situa aquest tram final justament al seu inici.
Anant i tornant mentalment de la cel·la , Zenó rememora el seu passat tot seguint un recorregut més atent a les emocions i les commocions (tant les individuals com les col·lectives) que a la cronologia precisament puntuada i a la claredat expositiva del relat. I tinc que dir que aquesta opció la trobo estimulant a nivell creatiu, i força vàlida per a qui conegui ja les claus que manega el relat . Però alhora, crec que pot resultar un xic confosa per a qui s’apropi per primer cop a l’obra . Quelcom que (ara ve el barroer “experiment de camp “) vaig poder constatar tot just finalitzada la representació, contrastant opinions entre aquell sector del públic ja familiaritzat amb l’imponent novel·la de la Yourcenar, i aquell altre que no ho estava encara. La sensació que em transmet el , en molts aspectes, notable treball de De Cock, és la d’haver ideat una dramatúrgia que pot resultar tant suggerent ( si coneixes ja una mica el periple de Zenó) com desconcertant ( si no és el cas) . I que , més enllà de les totalment comprensibles i imprescindibles el·lipsis (som davant d’un volum de més de quatre-centes pàgines, sintetitzat en menys de dues hores de representació) , de vegades no acaba de trobar la forma de remarcar justament allò que necessita ser remarcat, mentre alhora s’esforça en sintetitzar episodis la rellevància dels quals passa més desapercebuda del que caldria. Penso , per posar un parell d’exemples, , en el memorable capítol anabaptista que relata la mare de Zenó, d’altra banda, defensat amb intensa feresa interpretativa per una excel·lent Anna Moliner. O en la confusa forma amb la qual se’ns presenta el ja esmentat i fonamental episodi dels àngels luxuriosos .
Dit això: si teniu una estoneta lliure abans d’anar a veure l’espectacle, dediqueu-la a llegir aquesta mostra exemplar de novel·la històrica : al plaer que us proporcionarà aquesta lectura, s’unirà el plaer de poder gaudir molt més dels encerts que ofereix la proposta de De Cock. Però fins i tot si no disposeu ara mateix d’aquesta estona lliure per a la lectura del llibre, resulta recomanable no perdre’s un espectacle que, a nivell interpretatiu , està dominat per la poderosa presència i la contundent dicció de Francesc Garrido. Aquí, ens ofereix una de les seves millors interpretacions, tot presentant-nos en complicitat amb la direcció una imatge expansiva de Zenó que contrasta amb el caràcter defensivament introspectiu que ha d’adoptar el personatge en la seva versió literària. Ben acompanyat per David Vert , Babou Cham o una Teresa Urroz a al qual li senten molt bé els hàbits destinats a les més altes estàncies masculines de l’església, Zenó es mou per un espai escenogràfic que la sequera ha deixat sense aigua real, però que sap extreure-li notables efectes a l’aigua virtual, mentre , alhora, els cromatismes projectats que deixen entreveure les figures característiques de Brueghel, acaben prenent forma física .Acompanyat en tot moment per la música que interpreta en directe un Jürgen De Bruyn disfressat de Memento Mori , el muntatge, després d’un apertura una mica vacil·lant, acaba agafant prou densitat escènica com per fer-nos sentir la constant col·lisió entre aquest món fosc que imposa la seva llei i aquest món inquiet que busca trencar amb la foscor, sense que ni Yourcenar ,ni De Cock , ni Zenó, pretenguin fer-nos caure en idealitzacions excessives i miratges excessivament optimistes . En qualsevol cas, l’alquímia que no acaba de funcionar pel que fa a la dramatúrgia , funciona força millor pel que fa a la seva posada en escena.
