Una dramatúrgia filosòfica, poètica i complexa com és la de la versió de «L'alquimista», basada en l'obra «L’Œuvre au noir», de Marguerite Yourcenar (Brussel·les, 1903 - Mount Desert, Maine, EUA, 1987), exigeix una posada en escena i una direcció igualment filosòfica, poètica i complexa com la que ha fet el director, actor, guionista i cineasta flamenc Michael De Cock (Mortsel, Anvers, Flandes, 1972) que s'ha convertit gairebé en un resident habitual de l'intercanvi artístic entre el KSV de Brussel·les i el Teatre Nacional de Catalunya, en la línia de vocació europea i internacional, amb peces com «Mrs. Dalloway» o la recent «Bovary», les dues en col·laboració amb la directora Carme Portaceli.
«L'alquimista» és un esclat de paraula, de música, de plàstica i de coreografia que delata de seguida que la mateixa exigència que hi ha en el contingut del discurs de Marguerite Yourcenar s'aplica a cadascuna de les escenes, a cadascun dels intèrprets, a cadascun dels moviments, a cadascuna de les intervencions discursives dels diferents personatges, i a tot el conjunt dramatúrgic, aconseguint una peça simfònica que trasllada els espectadors a l'Europa del segle XVI i a la ciutat idíl·lica de Bruges tot i que, per exigències de l'excepcional sequera, l'ambientació amb aigua dels canals ha hagut de ser reduïda sota mínims i substituïda per altres efectes com les projeccions o la boira del fum.
L'obra té un protagonista indiscutible que és el personatge de Zenó, un metge i alquimista flamenc que es debat en una Europa del 1500 que bascula entre les tenebres de l'Edat Mitjana i la lluminositat del Renaixement. I Zenó és, en aquesta esplèndida versió, l'actor Francesc Garrido (Barcelona, 1969), un veterà de l'escena, del cinema i la televisió, amb un extens catàleg a les seves espatlles, però que poques vegades ha tingut l'oportunitat de ser redescobert pels espectadors de teatre més veterans i també pels nous espectadors com un dels intèrprets en maduresa i de primera fila, com passa en aquest cas.
No és injust dir que el noranta per cent de la responsabilitat del discurs de «L'alquimista» —per cert, traducció de Sergi Belbel— recau en ell i que transita pels diferents estats d'ànim de Zenó des de la fúria de la seva opció visionària fins a la feblesa i la decepció pel rebuig de la societat, el poder i l'església del seu temps. Cal dir també que l'actor Francesc Garrido alterna un segon personatge per precaució, Sebastià Théus, que es fon amb el principal. L'opció real del doblet es repeteix en tots els altres intèrprets com l'actor Babou Cham, que fa de Guàrdia i Procurador; o l'actriu Teresa Urroz, que fa de prior i de canonge; o l'actor David Vert, a qui toca fer de nebot de Zenó i d'amant de Zenó. Només l'actriu i cantant Anna Moliner es manté en el personatge de la mare de Zenó. Tots ells en un nivell de brillantor col·lectiva que no cedeix a cap concessió per acontentar un auditori popular.
Tots plegats participen d'una posada en escena antològica quan es converteixen en figures de les cèlebres pintures del també flamenc Pieter Brueghel el Vell, datades igualment a mitjan segle XVI, parodiades sovint per altres disciplines com el còmic d'Astèrix, amb figures surrealistes que protagonitzen una altra de les escenes de gènere fantàstic més suggerents del muntatge
«L'alquimista» és una obra per paladejar des de la primera respiració a l'última inspiració, però sempre amb l'alè en suspens. Poques vegades s'ha viscut una representació en què durant les dues hores no se senti ni un estossec ni un sospir d'impaciència. Vull dir amb això que si bé cal que els espectadors agafin aire, també poden tenir la certesa que la conjunció de la composició musical —creació d'Alain Franco, interpretada en directe per Jürgen De Bruyn, amb una màscara que sembla que surti de la iconografia de la «Dansa de la Mort» de Verges—, la il·luminació, el color, el vestuari, els patacs d'aigua que fan sorgir inscripcions o gravats sobre l'enllosat, i el moviment extremament pautat de cada gest de cadascun dels personatges no permet que ningú es desentengui d'una trama aparentment llunyana però que, malgrat que parla de temps incerts i convulsos de fa cinc-cents anys, les seves conseqüències ressonen encara com un tam-tam sobre els temps incerts i també convulsos que viu la societat actual. El director Michael De Cock té el do artístic de convertir la ficció filosòfica de Marguerite Yourcenar en un suggerent miratge poètic que és un regal per als espectadors i per al conjunt del teatre. (...)
