L'Orfe del clan dels Zhao

Teatre

informació obra


Autoria:
Ji Junxiang (s. XIII)
Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Marc Artigau i Oriol Broggi
Adaptació:
Joan Sellent, a partir de la trad. castellana d'Alicia Relinque
Intèrprets:
Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco, Borja Espinosa
Interpretació musical:
Joan Garriga
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern (projeccions)
Producció:
La Perla 29
Caracterització:
Àngels Salinas
Assesoria de moviment:
Isaac Morera (mestre d'armes)
Sinopsi:

Basada en una obra clàssica xinesa apropa la història d’un orfe que venjarà la mort de la seva família. El clan Zhao al complet és exterminat en una matança. La pròpia reina porta al seu ventre un Zhao i el mateix dia de la massacre dóna a llum. Cheng Ying, un metge - sanador, l’assisteix en el part i sacrifica al seu propi fill acabat de néixer per salvar a l’últim membre de la dinastia. Zhao Wu, amb l’ajuda del doctor, buscarà venjar-se de la família rival i dels assassins quan es faci gran i descobreixi la implacable veritat de la seva infància emprenent un èpic viatge de sacrifici i venjança.

Premi de la Crítica 2014 a l'espectacle. Premi de la Crítica a la direcció (Oriol Broggi). Premi de la Crítica a la dramatúrgia (Marc Artigau/ Oriol Broggi).


Crítica: L'Orfe del clan dels Zhao

30/03/2014

Orfe de controvèrsia, hereu d'una èpica que emociona i el bon gust

per Jordi Bordes

Un treball de molta textura a la sorra del Teatre Romea. Oriol Broggi torna amb una altra història iniciàtica i amb grans dosi de poesia. El treball dels actors commou. Un a un, i tots en conjunt. La història aparentmen senzilla (un envejós aconsegueix assessinar al seu clan competidor a la cort però que, enganyat, se li escapa un nadó que, vint anys més tard, repetirà la jugada delmant l'altre bàndol), que té molt de joc d'Othello, és atractiva per la manera d'interpretar-ho. Hi ha el gust per la proximitat, per la broma provocadora (encertada, o no) amb la que fer còmplice l'espectador i la manera artesana de servir una convenció teatral despullada, sense artifici. La pega potser és de la mateixa bonica i dolorosa història: no s'escapa del maniqueisme dels bons i els dolents (reforçat, fins i tot, amb el mateix vestuari), per no voler corregir un error, dues dècades més tard. La sang crida sang per a un tigre, per als de Du'an Gu. No té gaire sentit que també ho sigui per als dels Zhao (més cultivats culturalment, que poden entendre millor la complexitat humana, la bondat i el perdó). Preciosa i sanguinària història que agradarà al públic però que perd l'oportunitat de deixar una porta entreoberta a la gamma de grisos.