L'Orfe del clan dels Zhao

informació obra



Autoria:
Ji Junxiang (s. XIII)
Direcció:
Oriol Broggi
Dramatúrgia:
Marc Artigau i Oriol Broggi
Adaptació:
Joan Sellent, a partir de la trad. castellana d'Alicia Relinque
Intèrprets:
Julio Manrique, Pablo Derqui, Lluís Marco, Ernest Villegas, Marta Marco, Borja Espinosa
Interpretació musical:
Joan Garriga
Il·luminació:
Pep Barcons
Vestuari:
Berta Riera
So:
Damien Bazin
Vídeo:
Francesc Isern (projeccions)
Producció:
La Perla 29
Caracterització:
Àngels Salinas
Assesoria de moviment:
Isaac Morera (mestre d'armes)
Sinopsi:

Basada en una obra clàssica xinesa apropa la història d’un orfe que venjarà la mort de la seva família. El clan Zhao al complet és exterminat en una matança. La pròpia reina porta al seu ventre un Zhao i el mateix dia de la massacre dóna a llum. Cheng Ying, un metge - sanador, l’assisteix en el part i sacrifica al seu propi fill acabat de néixer per salvar a l’últim membre de la dinastia. Zhao Wu, amb l’ajuda del doctor, buscarà venjar-se de la família rival i dels assassins quan es faci gran i descobreixi la implacable veritat de la seva infància emprenent un èpic viatge de sacrifici i venjança.

Premi de la Crítica 2014 a l'espectacle. Premi de la Crítica a la direcció (Oriol Broggi). Premi de la Crítica a la dramatúrgia (Marc Artigau/ Oriol Broggi).


Crítica: L'Orfe del clan dels Zhao

04/05/2014

Un conte antic que t'atrapa, sense pretendre superar el pas del temps

per Teresa Bruna

Cordialment vull demanar disculpes per no haver anat a veure ´L’orfe del clan dels Zhao’  abans. He volgut esperar a que baixés una mica l’eufòria d’un espectacle del que tothom que conec, absolutament tothom, me n’ha parlat bé. La raó, un xic domèstica: em feia por pujar al capdamunt de les escales. He de dir que vaig aconseguir no pujar-les, però el Romea continuava sense ni una cadira lliure!

Faré, doncs, aquesta crítica de cara a reposicions posteriors –queda una setmana d’exhibició-, perquè espero que ´L’orfe del clan dels Zhao’ es torni a fer quan es pugui. No pot ser que un espectacle amb una dimensió interpretativa sobre la que no tinc nota perquè supera l’excel·lent, amb tanta sensibilitat i poesia, tan insòlit pel que fa a l’argument, desaparegui amb allò tan ‘formal’ dels dos mesos de temporada.  

´L’orfe del clan dels Zhao’ és un Broggi 100%. No cal dir el per què: és claríssim. Una signatura ja sobradament coneguda que, tot i ser aparentment semblant, aconsegueix transportar-nos a un univers diferent a cada producció.  Amb quatre projeccions, música, fum i pluja, ens desvetlla la fantasia i veiem clarament el bosc, diverses estances, patis... i el Palau de les 100 (?) portes,amb cortines esquinçades i teranyines. 

L’argument cal prendre-se’l com un conte d’aquells que ens explicaven de petits, tot i que arranca d’una història real del segle I. No es pot dir que no aguanta el pas del temps perquè en cap moment ho intenta.  És seure i escoltar.  La història t’envolta tant, que ni tan sols esperes ni desitges un final feliç. Tant és, el que compta és com l’expliquen. Bé, sí que hi ha coses que encara són vigents. Lluis Marco ja ho va dir a la presentació: "Per a mi és un plaer poder dir cada nit que el poder i els funcionaris són corruptes!"

Els actors estan magnífics tots, tots. Lluis Marco, Marta Marco, Ernest Villegas i Borja Espinosa interpreten un munt de papers. Només són sempre els mateixos Julio Manrique i Pablo Derqui, el bé i el mal,el gaudi amb el dolor i el dolor més profund. Impressionen. Commouen. Ho viuen en directe i t’hi fan entrar, no ho sé explicar d’una altra manera. Bé, una coseta si: l’expressió, el somriure, la mirada de boig de Pablo Derqui em va recordar en més d’una ocasió aquella escena inoblidable de l’Anthony Perkins, al final de ‘Psicosi’, quan la seva cara es va transformant . No sé si n’ets conscient, Pablo, però aquella mirada no l’havia tornat a veure mai. Felicitats!

Ep: I un nou valor: Joan Garriga, el de La Troba Kung-Fú, que puja per primer cop a l'escena teatral per fer una mena de trovador. El sempre present Marc Serra, aquest cop, té un company de viatge musical de luxe! 

Només afegir que l’espectacle em va atrapar  tant que no vaig prendre ni una nota. Per això no sóc capaç de recordar quantes portes tenia el Palau. I també dir que no patiu, ningú va caure per les escales.