Cordialment vull demanar disculpes per no
haver anat a veure ´L’orfe del clan dels Zhao’ abans. He volgut esperar a que
baixés una mica l’eufòria d’un espectacle del que tothom que conec,
absolutament tothom, me n’ha parlat bé. La raó, un xic domèstica: em feia por
pujar al capdamunt de les escales. He de dir que vaig aconseguir no pujar-les,
però el Romea continuava sense ni una cadira lliure!
Faré, doncs, aquesta crítica de cara a
reposicions posteriors –queda una setmana d’exhibició-, perquè espero que ´L’orfe del clan dels Zhao’ es torni a fer quan es pugui. No pot ser que un espectacle amb una dimensió interpretativa sobre
la que no tinc nota perquè supera l’excel·lent, amb tanta sensibilitat i
poesia, tan insòlit pel que fa a l’argument, desaparegui amb allò
tan ‘formal’ dels dos mesos de
temporada.
´L’orfe del clan dels Zhao’ és un Broggi 100%.
No cal dir el per què: és claríssim. Una signatura ja sobradament coneguda que,
tot i ser aparentment semblant, aconsegueix transportar-nos a un univers
diferent a cada producció. Amb quatre projeccions, música, fum i pluja, ens desvetlla la fantasia i veiem clarament el bosc, diverses estances,
patis... i el Palau de les 100 (?) portes,amb cortines esquinçades i teranyines.
L’argument cal prendre-se’l com un conte d’aquells
que ens explicaven de petits, tot i que arranca d’una història real del segle I.
No es pot dir que no aguanta el pas del temps perquè en cap moment ho intenta. És seure i escoltar. La història t’envolta tant, que ni tan sols
esperes ni desitges un final feliç. Tant és, el que compta és com l’expliquen. Bé, sí que hi ha coses que encara són vigents. Lluis Marco ja ho va dir a la presentació: "Per a mi és un plaer poder dir cada nit que el poder i els funcionaris són corruptes!"
Els actors estan magnífics tots, tots. Lluis Marco, Marta Marco, Ernest Villegas i Borja Espinosa interpreten un munt de papers. Només són sempre els mateixos Julio Manrique i Pablo Derqui, el bé i
el mal,el gaudi amb el dolor i el dolor més profund. Impressionen. Commouen. Ho viuen en directe i t’hi fan entrar, no ho
sé explicar d’una altra manera. Bé, una coseta si: l’expressió, el somriure, la
mirada de boig de Pablo Derqui em va recordar en més d’una ocasió aquella
escena inoblidable de l’Anthony Perkins, al final de ‘Psicosi’, quan la seva
cara es va transformant . No sé si n’ets conscient, Pablo, però aquella mirada
no l’havia tornat a veure mai. Felicitats!
Ep: I un nou valor: Joan Garriga, el de La Troba Kung-Fú, que puja per primer cop a l'escena teatral per fer una mena de trovador. El sempre present Marc Serra, aquest cop, té un company de viatge musical de luxe!
Només afegir que l’espectacle em va atrapar tant que no vaig prendre ni una nota. Per això
no sóc capaç de recordar quantes portes tenia el Palau. I també dir que no
patiu, ningú va caure per les escales.
