La casa de los espíritus. Isabel Allende

Teatre

informació obra


Direcció:
Carme Portaceli
Sinopsi:

La novel·la d’Isabel Allende es va publicar l’any 1982 i en aquell moment pocs s’esperaven que fos un èxit tan aclaparador. Lectors i lectores de mig planeta han seguit amb delit les aventures i desventures de quatre generacions de la família Trueba, protagonistes d’una trama que repassa, de manera paral·lela, els moviments socials i polítics que van acompanyar la història del Xile postcolonial i que acaben dramàticament amb un cop d’estat i la implantació d’una dictadura ferotge. Una neta que troba els diaris de la seva àvia i comença a escriure la història de la família és el desllorigador de la trama, protagonitzada per diverses dones. Totes tenen noms relacionats amb la llum: des de Nívea fins a Clara, passant per Blanca i Alba. Aquesta última és l’encarregada d’estirar del fil de la història. Ho farà, com apunta Carme Portaceli, posant l’accent en la reconciliació, aplicada tant a un país com a la família protagonista. Perdó i amor van de bracet en aquesta reconciliació, i tot té lloc en una ambientació de somni, una mostra de realisme màgic que, tot i això, no s’estalvia les referències a la vida política per recordar-nos que, sovint, influeix en les nostres vides i les condiciona encara que no hi tinguem res a veure.

Aquesta és una nova adaptació teatral d’una obra que ja havia arribat al cinema de la mà de Billie August i als escenaris amb la dramaturga nord-americana Caridad Svich. Ara, és el torn de Carme Portaceli, una dona de teatre que és la directora artística de la FEI - Factoria Escènica Internacional, ha dirigit el Teatro Español de Madrid entre el 2016 i el 2019 i, a partir de setembre del 2021, dirigirà el Teatre Nacional de Catalunya. Habitual del Grec Festival de Barcelona, hi ha dirigit muntatges com el Prometeu que va obrir-ne l’edició del 2010, entre molts altres. Ha obtingut nombrosos premis, com ara dos premis Max en l’edició del 2017 per Només són dones.

 Una coproducció del Grec 2020 Festival de Barcelona, el Teatro Español i el Teatre Romea

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: La casa de los espíritus. Isabel Allende

20/07/2021

Narració fluïda i personatges ben traçats

per Jordi Bordes

Un notabe alt per a l'adaptació titànica de La casa de los espíritus. Perquè sap tensar la història a un bon ritme, donant aire a què es puguin expressar i identificar els caràcters de cada personatge. I la seva evolució a mesura que avança la peça. Tot i que els primers minuts costi entendre qui és qui en aquest batibull de personatges, de seguida es va esclarint els protagonistes i quin codi s'utilitza per a descriure els fets. La neta Alba (Miranda Gas) i l'avi Esteban (Francesc Garrido) són els pals de paller. Una, des del present de la dictadura, víctima d'una venjança familiar. L'altre, parla des d'aquell present de quan es va escriure la novel·la (aguantant-se amb un bastó, i carregat de mala consciència) però també entra dins del passat on es mostra molt més prepotent i egoista. L'ombra de la torre és la bata de dormir de la matriarca Clara (Carme Conesa), la dona que ha repartit amor i que s'ha escapat de la toxicitat inicial d'Esteban. Ella és la que protegeix els fills i la neta des de la seva bondat, un punt maniquea, un punt excèntrica.

Potser la trama peca un punt de bondat, de voler perdonar tothom per comportaments inadequats dècades enrere. Jordi Collet assumeix el paper del malvat, del que veu com la seva ràbia creix i es recargola i prepara una venjança tant inútil com dolorosa. Isabel Allende és jove quan escriu aquesta obra i de bon cor. I per això necessita que tothom rebi un escalf final. És just, si es té en compte que també s'ha pogut empatitzar amb Esteban. En aquesta adaptació, però, el seu fill plançó (fruit d'una violació amb una camperola) no té espai per a disculpar-se, per a adonar-se de la maldat d'una detenció arbitrària.

La peça juga amb unes pantalles en què alternen interessants quadres emocionals, a travès de projeccions pictòriques i gravacions dels personatges en l'escena interpretada a càmera lenta i des d'un angle zenital, com per provovcar un cert desenfocament una mena de realisme màgic, de ficció superposada (que no acaben de funcionar a l'amfiteatre, segurament s'adaptaran millor en un teatre). Les incorporacions de les cançons donen profunditat i trenquen un ritme massa acompassat. Potser el problema és que, malgrat, tot, la peça continua sent de tres hores llargues de durada. En una cadira còmode, passaria molt bé (farà temporada, previsiblement) però no se li pot demanar tant als seients de l'Amfiteatre Grec.