Carme Portaceli s'està convertint en una directora que reivindica els personatges femenins a escena. Ho ha fet a partir d'escriptores concretes (La Victor C) o a partir dels seus textos, com ara Mrs Dalloway de Virginia Woolf o La casa de los espíritus d'Isabel Allende. També ho ha fet a partir de dones anònimes (Només són dones) o de personatges literaris (Jane Eyre: una autobiografia de Charlotte Brontë). Sens dubte, si algú té força en la novel·la que pretén acabar amb la novel·la romàntica de Gustave Flaubert, aquesta és Madame Bovary. La dramatúrgia de Michael de Cock (un altre còmplice habitual amb Portaceli amb qui construeix necessaris i potents ponts entre la cultura flamenca i la catalana) essencialitza els dos protagonistes i converteix una estança buida en una mena de quadrilàter on conjuga el desig de viure amb el conformisme d'anar vivint. Si per a ella, tot està per conquerir; per a ell, la terra que trepitja ja és el seu regne en el que prefereix morir. Aquesta adaptació, forçosament, compta amb un treball interpretatiu molt potent. Aquesta intensitat és la que aguanta la tensió i (amb una sorpresa que millor no revelar enforma d'ària de Lucia di Lamermoor) va desplegant tota la tragèdia.
Emma Bovary, com aquell don Quijote, s'enganxa un cop i un altre contra els seus desigs en forma de molins de vent. No mor per cap revenja, si no davant l'evidència que la mentida ja ha arribat al seu zenit. En part, fa com Hedda Gabler, fastiguejada per perdre la capacitat de manipular. No té la força de Nora, de Casa de nines, d'afrontar el seu error i lluitar per a emancipar-se. És cert que Flaubert escriu Bovary al 1857 i Ibsen trigarà quasi mig segle més a descriure les altres dues protagonistes. Maaike Neuville presenta un personatge cínic (al pròleg, denunciant una vida social ensopida i una incapacitat d'accedir a la felicitat, a l'amor constructiu) per despullar-lo al d'una blanca ingenuïtat, amb el lliri a la mà, al casament. Koen De Sutter té un perfil més baix i constant. Se sap un afortunat amb la seva dona i reconeix la seva timidesa i poca amplitud de mires. De fet, l'únic cop que s'atreveix a fer un cop de valentia, cau del cavall de la medicina al primer bot. La seva vida no fa més que anar pel pedregar, mentre Emma, segueix pensant en un amor que l'arrossegui, que l'alliberi, que la traslladi al seu món ideal.
La buidor de la Sala Gran (com aquella que ha plantejat Jaume Plensa a Macbeth) denota una gran solitud. El piano, els titulars dels diaris escampats, els gerros de tulipes proven de tapar un amor erm. La passió s'amaga entre el sorral que s'amuntega en un marge. És orgànic, suggerent però Emma mai hi acabarà construint res, perquè tothom s'escapa, per por o per covardia. Aquesta Emma Bovary té un paral·lelisme en una dona del segle XXI? D'entrada, les dones (tot i que en inferioritats de condicions respecte els homes) han après molt de la feminitat, del sexe, de l'amor i de les passions. En tot cas, una preadolescent, com si fos una Lolita (1855) de Nabokov podria caure en l'error que en la relació de parella la noia té una submissió respecte a l'home. Portaceli deia que les Emma Bovary d'avui, en comptes de literatura rosa (romàntica), consumeixen videos pornogràfics i que això les condemna de nou a una relació gens lliure, similar a la de les noies de fa 170 anys. El patriarcat renova les formes de poder. I Emma Bovary (és correcte posar-hi el cognom del marit, que se l'apropia?) hi sucumbeix un cop i un altre. Aclaparador destí per a les dones.
