Ho cantava John Lydon l’any 1983 , mostrant l’inconfusible posat que el caracteritzava quan era la cara més visible dels Sex Pistols: “This is Not a Love Song”. El punk salvatge dels Pistols havia deixat pas al post punk de la banda Public Image Ltd. I Lydon, a la lletra d’aquest tema , ens deia que “sóc adaptable i m’agrada el meu nou paper. M’estic tornant millor i millor, i m’agrada la meva nova meta. Estic dirigint els meus camins cap allà on es mouen els diners”. Doncs quaranta anys després que Lydon cantés aquell tema, Carme Portaceli l’ha escollit per a que soni també gairebé a l’inici de l’espectacle que ella i Michael de Cock li dediquen a l’Emma Bovary d’un Gustave Flaubert que , segons una llegenda mai confirmada, va arribar a dir allò de “Madame Bovary sóc jo”. I ho digués o no ho digués, la realitat és que potser tots , totes i totis en tenim quelcom d’aquesta Emma que li vol donar prioritat absoluta a l’acompliment dels seus desitjos, i intenta fugir tant com pot de l’avorriment pautat i ensopit de la vida que li ha tocat viure. La vida d’una noia de províncies que ha volgut apartar-se de la mediocritat sense perspectives tot devorant novel·les romàntiques de curta volada. I que ha idealitzat el contingut d’aquests relats fins a convertir-los en el seu evangeli particular: no és estrany que sovint s’hagi assenyalat un cert paral·lelisme entre ella , i aquell altre Quixot que amb el cap ben ple de gestes heroiques realitzades per cavallers improbables acaba veient temibles gegants allà on no hi ha altra cosa que inofensius molins de vent.
En qualsevol cas, els ideals de l’Emma no tenen la pretensió d’establir la bondat i la justícia universal que exhibeix el Cavaller de la Trista Figura. Els desitjos de l’Emma es mouen en un pla més personal , més sensorial, més immediat, més egocèntric , si voleu veure-ho així. I d’aquesta recerca del desig i de les conseqüències que se’n poden derivar ens en parla ja l’Emma encarnada per Maaike Neuville tot just quan arrenca l’espectacle, i ella encara vesteix com una contemporània nostra. Aquí és on la dramatúrgia mostra el primer punt discutible d’aquesta proposta. L’Emma que tenim a l’escenari ens ofereix una visió analítica del lloc que ocupa el desig a la seva existència que no es correspon en absolut amb la que ens podria oferir l’Emma de Flaubert. Li atorga un discurs que la provinciana Emma (ara convertida en la dona d’un provincià bon doctor de casolans costums que en cap cas podrà satisfer els seus anhels) mai podria haver pronunciat. I situant aquest discurs a l’inici de la trobada amb el matrimoni Bovary en la quan en Charles interpretat per Koen de Sutter serà el seu únic company escènic, L’Emma ja queda marcada per una visió del personatge que s’avantposa a la seva pròpia presència.
El cas és que mentre Neuville es posa el mirinyac del personatge per tal de vincular-lo ja del tot al segle XIX en el qual va néixer , la veu de Lydon sona amb força per l’asèptic espai blanc en el qual es situa el muntatge; un espai blanc la buidor atemporal del qual només quedarà trencada per la presencia d’un piano, un grapat de copes plenes de vi, el gran sofà que resumeix tot el mobiliari de la residència dels Bovary, i el grapat de terra fosca que s’amuntega a un costat de l’escenari. Aquesta terra damunt la qual penja una corda acabarà també omplint-se de flors i més flors , tot i que el conjunt transmeti més la imatge d’una mortuòria ofrena floral, que la d’un ben guarnit jardí. I aquest conjunt, il·luminat per focus mòbils, i per un plafó aeri ( que sembla anticipar des d’una dimensió minimalista la resolució lumínica que Portaceli ha adoptat recentment per presentar-nos la seva “Terra Baixa”) posseeix certa elegància estètica . Però aquesta provoca també una sensació de distant fredor que segurament encaixa força amb les intencions de la dramatúrgia, però que no ajuda a establir un vincle prou potent amb l’espectador. Tot i que es ben cert que aquí no hi tenen cabuda els miratges, i les paraules de la cançó de Lydon prenen tot el seu sentit . Aquí no hi caben les cançons d’amor, encara que l’Emma vulgui reconèixer-les de vegades en les frases fetes que li dediquen els seus amants, abans d’acabar deixant-la penjada amb una carta no menys farcida de tòpics. I aquí sí cal enfilar cap allà on es mouen els diners , perquè l’Emma en necessita cada dia més. Tal i com apunta Portaceli, l’Emma s’ha convertit en tota una precursora del Shopping and Fucking que tantes onades de plaer i tants estralls segueix provocant als nostres dies. Però arribat el moment en el qual ja no es veu cap mena de sortida per enlloc, l’Emma recorda que , ja posats a donar-li a tot plegat un final a l’altura de les circumstàncies, també les novel·letes romàntiques que t’han li han agradat sempre en van ben plenes de suïcidis romàntics, capaços de situar els herois i les heroïnes que prenen aquesta opció en un pla molt superior a aquell en el qual es produeixen les vulgars morts prosaiques . L’Emma veu en l’arsènic el mitjà capaç de conduir-la cap a aquest pla. Però Flaubert li nega del tot la possibilitat de realitzar l’agonia romàntica , i allarga pàgina darrera pàgina la seva dolorosa mort fins convertir-la en el més cruel i alhora contundent antídot contra aquesta mena de miratges.
L’espectacle de Portaceli i De Cock ens estalvia el patiment que provoca en el lector aquest agònic i magistral llarg fragment, substituint-lo per una subliminal coreografia exempta de capacitat colpidora. De la mateixa manera, ens priva també de respirar l’atmosfera que transmet el que probablement sigui el trajecte en cotxe de cavalls més carregat d’implícita intensitat eròtica de la història de la literatura. I tot i voler remarcar com cal i amb la ironia que precisa l’escena en la qual la parella assisteix a una representació d’aquest cim de l’òpera romàntica que és “Lucia di Lammermoor” , comet l’error de voler desmuntar l’enlluernadora sensació que el moment li provoca a l’Emma tot convertint la soprano ( excel·lent Ana Naqe) en una auxiliar del teatre encarregada de moure els focus. La dramatúrgia s’esforça tant per mostrar-nos la contemporaneïtat d’aquesta parella i la frustrant posició que l’Emma s’ha vist obligada a ocupar allunyant-se així del seu veritable desig, que deixa un xic massa reduïda a la plana exposició la seva peripècia vital literària, paradoxalment carregada d’intensa emoció. Tot i que els dos esplèndids intèrprets de l’espectacle , i en especial la ben potent creació de Neuville , sàpiguen com imposar-se a les limitacions que fan de “Bovary” un espectacle puntualment atractiu i travessat per idees suggerents que no acaben d’agafar veritable força escènica.
