Només cal recordar que un vicari francès va prohibir als seus feligresos que llegissin «Madame Bovary» quan l'autor Gustave Flaubert la va publicar primer, el 1856, a La Revue de Paris i després, el 1857, quan ja havia estat acusat d'obscè, en suport llibre... Des d'aleshores, a més de les múltiples reedicions, se n'han fet almenys vuit versions cinematogràfiques des dels anys trenta del segle passat fins ara i una minisèrie televisiva. No és estrany que no només fos Gustave Flaubert qui digués allò de «Madame Bovary c'est moi» sinó que, per la seva popularitat, es podria arribar a dir: «Madame Bovary c'est nous».
La història d'adulteri situada en una localitat mitjana fora de París va ser escrita per Gustave Flaubert (Rouen, França, 1821 - Croisset, Canteleu, França, 1880) a partir de la imatge que l'autor tenia d'un alumne del seu pare, un metge de poble la dona del qual li era infidel i que va acabar suïcidant-se amb verí. Madame Bovary, fugint de l'opressió paterna, frustrada pels amants i angoixada pels deutes que ha acumulat, recorre també a l'arsènic per posar fi a la seva vida. El realisme de Gustave Flaubert, esclar, no va complaure la societat burgesa de l'època que van rebre la història com una crítica al món que guardaven zelosament embolicat en cel·lofana, però que transparentava del tot amb la seva hipocresia. És sabut que Flaubert odiava la burgesia perquè deia que la seva gent no apreciava la bellesa.
No és la primera vegada que es porta «Madame Bovary» al teatre. Aquí mateix, se n'han fet almenys dues versions en dues sales alternatives, avui tancades i barrades, la sala Artenbrut, en una direcció de Glòria Balañà, i la Sala Muntaner, en una direcció d'Àngel Alonso. La versió actual del TNC, que dirigeix Carme Portaceli a partir del text de Michael De Cock, en col·laboració amb el teatre KVS de Brussel·les, s'afegeix a aquest intent d'extreure de «Madame Bovary» l'essència del desig ocult d'alliberament i independència d'Emma Bovary. De totes tres versions es podria dir frívolament: “Conegueu qui era Madame Bovary en només una hora i mitja”.
Com que el temps no passa en va, Michael De Cock i Carme Portaceli han fet que Emma Bovary fos més radical encara de com Gustave Flaubert la va convertir en un mite femení de la literatura universal. I aquesta radicalitat, Portaceli i De Cock, l'aconsegueixen centrant-se en tres dels eixos de l'obra: lluita per l'alliberament de la dona fugint de la mediocritat d'un matrimoni equivocat; lluita perquè els amants d'Emma ballin al seu so sense aconseguir-ho del tot; i lluita per realitzar-se com a dona independent econòmicament però malversant unes finances que l'acaben ofegant de deutes.
Radicalitat i minimalisme van de bracet en un muntatge que juga amb la il·luminació contrastada entre la màxima claredat, en segons quins moments de la narració, i la matisació càlida en escenes més íntimes. Que juga també amb el vestuari desendreçat del doctor Bovary, retratat com un personatge desmenjat, avorrit i fins i tot fracassat en la feina, i amb el vestuari d'una Emma que vol viure, viure, viure a pleret. I aquí, l'actriu Maaike Neuville fa una Emma a vegades com si volgués ser falsament complaent, però sempre enfortida i fins i tot agressiva, no gens endolcida i enormement potent. Però també víctima del miratge romàntic de l'època que es desfà com un bolado quan es topa amb la realitat. El mateix miratge actual que amenaça els més joves i que es podria atribuir a la irrealitat que es difon a través de les xarxes.
No ve a tomb, però l'anècdota del feixuc cordat del mirinyac, que es va viure en directe en la primera de les dues úniques funcions, va aportar dos moments d'improvisació i domini escènic que, francament, es podrien afegir a la dramatúrgia per la frescor amb què l'actriu i l'actor van sortejar els dos enutjosos moments, amb la crida de l'assistenta de vestuari perquè cordés a vista dels espectadors la peça pròpia femenina amb l'arc de barnilles interiors, moda de bona part de la segona meitat del segle XIX.
Carme Portaceli, a la direcció, ha optat per una posada en escena on Emma i el doctor Bovary (Maaike Neuville i Koen De Sutter) tenen també l'oportunitat de lluir-s'hi no només amb la paraula que llisca sempre suau i clara —original en flamenc sobretitulat en català— sinó també amb atrevits moments coreogràfics. I com a afegitó de propina, hi ha incorporat un moment sublim operístic, també en directe, amb la soprano Ana Naqe que, enganyant l'auditori com si fos una tècnica d'un dels focus de llums, de cop i volta interpreta una ària de «Lucia di Lammemoor», de Donizetti, que il·lustra el passatge en què Emma i el doctor Bovary contrasten la passió d'ella per l'òpera i el menyspreu d'ell per un gènere que no entén perquè els intèrprets, diu, “es mouen barroerament damunt de l'escenari” i, a més, “hi posen música al damunt”.
Amb un attrezzo també molt minimalista, només al servei dels intèrprets, la peça aconsegueix que els espectadors entrin en el món de «Madame Bovary» i que potser fins i tot tinguin ganes de rellegir la novel·la completa amb ulls d'avui. Un piano, un montícul de terra negra orgànica, una corda de circ, un sofà, una tauleta amb copes, uns quants gerros de flors i un teló de fons que finalment es despenja per descobrir un nom i una data: des de l'Emma Bovary que es va fer universal a partir del 1856 al 2021, quan el KVS de Brussel·les va estrenar aquest muntatge que s'ha vist en diferents escenaris europeus —reptant el públic francès en flamenc que se sent molt seva «Madame Bovary» en la llengua original— i arribant ara al Teatre Nacional de Catalunya en una col·laboració compartida —Portaceli i De Cock ja van treballar el 2019 amb «Mrs. Dalloway»— i que ara ha permès que l'obra del TNC, «Terra baixa (Reconstrucció d'un crim)» es vegi també al KVS de Brussel·les en català. (...)
