Pot una òpera respirar la calma si narra la trama sanguinària d'ambició i venjança de Macbeth? Jaume Plensa ho ha fet. Amb una posada en escena carregada de buidor, deixa que la música i la veu omplin la caixa escènica, amb aportacions de les seves icòniques imatges. La peça excel·leix quan intervé una dansa grotesca, acrobàtica, però que fuig del preciosisme estirant les cames i els peus: prefereix encartronar-se per mostrar unes prediccions de les bruixes tant certes com inexactes. Perquè revelen què passarà però es cuiden prou que el seu presagi les condemni a una sessió de decapitació.
En aquesta subtil adaptació, però, els personatges perden complexitat. Perquè Macbeth apareix amb el front vermell des de la primera escena al contrari del blanc dels innocents que hi perdran la vida o la defensaran amb honor o el negre de Banco, company de Macbeth en el primer presagi (que el deriva a una mort segura). Plensa volia reivindicar el paper de Lady Macbeth que, com ja preveu el text original de Shakespeare és manipuladora, intel·ligent, decidida. Verdi també hi insisteix aportant-li les àries de major dificultat musical i un recorregut escènic que va de la satisfacció del retorn a Macbeth a la follia per la consciència dels assassinats que van perpetrant en la seva cursa cap a la corona. Cap dramatúrga enginyosa la reforça, més enllà del que ja ho feien els seus predecessors.
Plensa esculpeix persones construint-ne només el seu perímetre amb lletres. La paraula, la raó és una cuirassa que delimita i protegeix. Que aconsegueix consensos però també tergiversa i manipula. És, des d'aquest turó, que apareix Banco i on resultarà mort. Per conta Plensa plasma l'esperit, l'ànima, en cossos estilitzats quasi sense relleu, aplanats, de rostres amb els ulls tancats i la boca closa. Una actitud de calma absoluta, de contemplació, d'acceptació del devenir, que contrasta prou amb l'aparició de Banco als ulls d'un Macbeth que estrena corona. De fet, els rostres zen emergeixen només puntualment a l'escena, com una Arcàdia fugissera que tota estirp reial aspira però que es fa escàpula perquè rebutja la jerarquia del Poder.
Al Saló dels miralls, Plensa hi ha instal·lat un trio de persones assegudes que fan rotllana Sobre un estol de cireres (talment, com si fos al Jardí de les delícies) les tres figures es tapen la boca amb l'angúnia d'esvanir-se: Un és fet d'aire; L'altre, d'aigua; i el tercer, de buidor. No temen pas per dir el secret de la vida que potser posseeixen en un interior de colors que es transformen, si no que malden perquè no se'ls escapi l'ànima.
El director d'escena és molt auster en carregar dels seus referents el fons de l'escena. Però s'adona que és necessari acotar-lo. Per això emergeix una bandera amb l'interrogant del futur o, sobretot, baixen dos telons negres (sense ni il·luminar) en l'ària de Macbeth just abans que s'informi de la mort de la seva dona. Els intèrprets diuen sentir-se satisfetx d'aquesta proposta perquè no els trasllada a una època (ni una èpica) concreta. Se senten universals amb una música que permet volar tot i el bucle de violència que narra. Plensa ho destensa; deixa que respiri amb el perill de quedar-se massa amb la forma i obviar la seva intenció íntima: Cap ocell s'eleva a l'alçada; La imaginació és més poderosa que el coneixement. Els boscos de Birnam avancen i un fill no nascut de mare restableix l'ordre. Lady Macbeth continua amb les mans tacades de sang. La vida és el mateix riu de sempre que tot ho arrossega.
