“La vida és un conte explicat per un idiota, ple de soroll i de fúria, que no significa res”. Aquetes paraules les pronuncia el Macbeth de Shakespeare ( i les recupera Verdi a la seva òpera) al llarg del que és sens dubte el parlament més cèlebre de l’obra; aquell que ve a resumir de manera admirable l’absurd existencial que encobreix l’absurda fam de poder del matrimoni Macbeth . Cal malfiar-se sempre de les bruixes que et diuen allò que vols sentir, encobrint amb paraules que enlluernen la veritable dimensió abismal de les seves paraules. I cal no oblidar mai que, tret que no siguis un psicòpata, mai no estàs a resguard d’aquest sentiment de culpa del qual no en vols saber res mentre l’ambició guia les teves passes cap el crim, però del qual no te’n podràs desprendré ja mai més un cop aquest ha estat comés. I com ens demostra el també shakespearià Ricard III ( tal i com va reflectir Jan Kott al seu seminal assaig “Shakespeare, el nostre contemporani”, ) un cop comés el crim , se’t fa del tot visible la fragilitat del poder que ambicionaves, i la necessitat de seguir cometent més crims per tal de reafirmar-te en un tron que paradoxalment, cada cop sembla també més i més fràgil. Tot plegat, mentre et refregues un i altre cop unes mans tacades d’aquella sang que no marxa ni aplicant-li salfumant. Arribats a aquest punt, has arribat ja a aquell estat d’insomni permanent al qual estan condemnats Macbeth i la seva Lady des del moment en el qual Shakespeare fa que a l’escenari es pronunciïn les fatídiques paraules “Sleep no more”. S’ha acabat això de dormir: ara, ja només restar estar en un estat de permanent vigília.
Jaume Plensa ha tingut molt present aquestes tres paraules que vaticinen el malson permanent que els hi espera als Macbeth a partir del punt de no retorn que suposa cometre un crim. I les mostra ja alçant el teló tot just mentre està sonant l’obertura de l’òpera, i volent marcar així l’atmosfera de tot el que vindrà després : l’atmosfera pròpia d’un malson envoltat de buidor i foscor ( una opció que, per exemple, Declan Donnellan resolia magistralment al seu muntatge de l’original) pel qual deambulen imatges, eteris volums escultòrics i grafismes i signes que intenten presentar-se plens de simbolisme. Encara que aquest prengui les massa obvies dimensions d’un gran signe d’interrogació imprès en un gran llenç blanc agitat pel vent. O encara que aquest es presenti de forma massa neutre i indefinida, adoptant l’aspecte d’uns rostres sense càrrega dramàtica que , com tot a l’espectacle, creen una connexió immediata amb l’inconfusible univers plàstic de Plensa. Però que , alhora , adquireixen una calculada inexpressivitat que contrasta massa amb el sagnant camp de batalla en el qual fan la seva aparició. Plensa vol apropar-se a aquest “conte ple de soroll i de fúria” mitjançant una posada en escena que eludeix tant com pot el soroll i la fúria. I el resultat d’aquest intent és un espectacle prou capaç d’originar imatges que enxampen per la seva formulació estètica. Però alhora, força més discutible, pel que fa a la seva capacitat de donar-li forma al malson , transmetre el neguit psicològic dels seus personatges, i fer-te sentir la tragèdia d’aquesta sang vesada mitjançant el crim que ho deixa tot tacat per sempre més, i la presència d’aquests fantasmes originats pel crim que només son visibles per a qui ha comés el terrible acte.
Per extreure totes les possibilitats d’aquesta buidor escènica que Plensa pren sovint com a única resolució escenogràfica (quelcom que al llarg de la primera part de l’espectacle es tradueix en una un xic excessiva austeritat visual) , el creador compta amb l’ajut d’un il·luminador excepcional: serveixi com a exemple l’atmosfera que Urs Schönebaum li sap extreure a la distorsionada perspectiva infinita plena de portes que serà l’escenari en el qual es comet el primer crim; aquell que proporciona precisament la corona. I la coreografia d’Antonio Ruz, aquesta coreografia que transforma en moviment grupal l’aparició del punyal que flota pels aires com si fos una al·lucinació abans d’arribar a les mans de l’assassí, assoleix també aquí una ben notable força dramatúrgica: som davant d’una de les escenes més potentment resoltes del muntatge. Però Plensa , ocupat com està en tenir cura de cada aspecte de l’embolcall estètic triat per a donar-li forma al malson, sembla haver-se despreocupat una mica de la direcció interpretativa de la qual precisen els seus intèrprets. I confiant massa també en els intensos vermells amb els qual Schönebahum omple l’escenari, no permet que la sang es faci visible de forma patent o latent en el rostre , la roba i l’actitud de Lady Macbeth, i culmina l’escena obviant el punt de disbauxa torbadora que aquesta comporta. De la mateixa manera, condemna a l’estatisme l’escena del sopar al qual es presenta l’espectre de qui ja no es pot seure entre els comensals perquè ja s’ha encarregat prou la parella de treure-li definitivament la gana. Aquest moment crucial en el qual Lady Macbeth intenta controlar allò incontrolable , mentre la resta de convidats comença a inquietar-se davant del comportament arrauxat del seu recent estrenat nou rei, se’ns mostra des d’un estatisme que impedeix copsar la intensitat del que s’està servint a taula . I quan arriba el gran ballet del tercer acte, i malgrat la magnífica labor dels ballarins i del coreògraf, Plensa deixa que tot plegat adquireixi cert aire circense massa distant de l’aquelarre sabàtic organitzat per les bruixes en el qual realment hauríem de sentir-nos situats, massa despenjat del context general de l’obra. En aquet sentit , el vestuari dissenyat també per Plensa li va alhora a la contra en molts moments : es diria que la bellesa que aquests dissenys poden mostrar damunt el paper , no sempre s’ajusta a la intencionalitat dramàtica que haurien de mostrar a l’escenari. I en el cas de Lady Macbeth, responen a una concepció equivocada del personatge que Plensa ha volgut fer-se seva , sense saber com materialitzar-la ... probablement, perquè això, resulta impossible. Dir que Lady Macbeth és “un personatge injustament maltractat” i intentar mostrar una “Lady Macbeth meravellosa i extraordinària” plena de llum tan blanca com el seu vestuari, voler fer d’ella “una dona purificada... una dona amb les idees clares , i això ens fa molta falta” i rematar-ho tot afegint que “necessitaríem més dones en la política, perquè ens ajudarien a resoldre molts problemes”, causa certa perplexitat. Es diria que Plensa, potser enlluernat per certs discursos redemptors vinculats a les noves formes de la correcció política, s’ha deixat seduir en excés per la Lady. Sí, és cert: necessitem més dones a la vida política. Però no, si us plau: que no siguin com la senyora Macbeth: i ho dic des del respecte que em mereix tan complexa i grandiós personatge teatral.
Un quart de segle després d’haver formulat per primer cop el seu desig de fer del “Macbeth” de Verdi la seva primera òpera com a director escènic, Plensa ha fet realitat el vell anhel. I el resultat ha estat un muntatge que mostra , com ja ho havien fet les seves col·laboracions amb la Fura dels Baus, la dimensió escènica que pot prendre el seu talent com a artista plàstic. Però que alhora, deixa també entreveure les limitacions que presenta encara en l’exercici del seu nou ofici, i el cert desajust que es produeix entre la bellesa o la capacitat suggestiva que mostren moltes de les seves imatges i de les seves escultòriques figures escèniques , i la forma com aquestes serveixen a la dramatúrgia de la proposta. Aquest “Macbeth” té prou al·licients com per convertir-se en un espectacle amb un recorregut tan internacional com ho és el currículum artístic del nostre creador, i això és quelcom valuós a tenir molt en compte. Però es queda lluny d’oferir una visió veritablement colpidora i agosarada de la gran obra mestra que té entre mans .
