Folia

informació obra



Autor:
Mourad Merzouki, Marie Gyselbrecht
Composició musical:
Franck-Emmanuel Compte
Companyia:
HOTEL Col·lectiu Escènic
Sinopsi:

Folia abaixarà el teló de la 32a edició del festival Alt Empordanès. L’espectacle encarregat d’inaugurar Les Nuits de Fourvière, compta amb la col·laboració del Festival Castell de Peralada en una proposta artística tant original com captivadora. El coreògraf i director d’escena, Mourad Merzouki, figura del moviment hip hop des dels inicis de la dècada dels 90, inscriu la seva feina en una cruïlla de múltiples disciplines. Al voltant de la dansa urbana, Merzouki (que ha actuat en vàries ocasions al Mercat de les Flors), explora a Folia els ritmes populars de les tarantel·les italianes amb els músics del Concert de l’Hostel Dieu, sota la concepció musical de Franck-Emmanuel Comte. En força i nombre, s'apoderen d'una fusió de gèneres insòlita sota el signe de la compartició i la generositat. “Amb Folia, vull perseguir el que em motiva en cadascuna de les meves creacions: la presa de riscos, la confrontació, el diàleg amb l'altre. Dalt de l'escenari, músics i ballarins s'uneixen per donar lloc a una trobada sorprenent entre la música barroca, el ritme hip hop i la dansa”, explica el director d’escena. Sense perdre de vista les arrels del moviment, els seus orígens socials i geogràfics, aquesta confrontació permet obrir nous horitzons a la dansa i se’n desprenen punts de vista innovadors. Un viatge des del sud d’Itàlia fins al Nou Món; del repertori barroc cap a les músiques electròniques. Un final de festa amb la mirada posada en nous públics.

Crítica: Folia

19/08/2018

Encisadora follia

per Núria Sàbat

Si a Lió va inaugurar un gran festival, Les Nuits de Fourvière, a Peralada n’ha clos un altre davant un públic captivat que, dempeus, va aplaudir llargament un espectacle fascinant des del primer moment. Folia va ser, sens dubte, la cirereta ideal per tancar la 32a edició del Festival Castell de Peralada.

Tot i que l’interès per la música clàssica li ve de lluny, aquest és el primer cop que Mourad Merzouki (direcció artística i coreografia) se centra en la del Barroc. Una música en què, segons ell mateix explica, hi ressonen bucles que l’acosten al hip-hop; una dansa urbana que l’ha acompanyat des de petit i de la qual n’ha esdevingut referent. Això li va fer veure les possibilitats que aquesta disciplina podia oferir a bona part dels joves francesos –especialment els de les àrees menys afavorides socialment, cultural i econòmica– i decidí redimensionar el hip-hop i fer-lo pujar a l’escenari per tal de donar-li visibilitat i difusió. Però, per a algú amb sobredosi de creativitat i amb un desig tan clar de llibertat expressiva, el projecte no podia quedar-se aquí, de manera que, d’acord amb el seu esperit inquiet, va obrir-lo a nous camins. El hip hop s’aliarà amb la música clàssica, el circ, les arts marcials... en unes coreografies que palesen la seva sensibilitat, la pluridisciplinaritat artística i la voluntat d’eixamplar públics.

Un projecte així necessita, per descomptat, la complicitat d’algú amb qui es comparteixen unes mateixes premisses –en aquest cas, la de “dessacralitzar” la música clàssica i obrir-la a noves i enriquidores experiències que en qüestionin la seva rigidesa. Algú com Franck-Emmanuel Comte, director del Concert de l’Hostel Dieu des de la creació d’aquesta orquestra interessada a donar veu a joves solistes internacionals.

Ambdós han treballat braç a braç per tal d’aconseguir un llenç acolorit i sense fissures en què la música d’Antonio Vivaldi –Adagio del Concerto RV 578, Cum dederit RV608, la Folia RV 63, etc.– xacones castellanes i tarantel·les napolitanes es fusionen magistralment amb la música electrònica (Grégoire Durrande) per tal d’aconseguir més ritme, afavorir la transacció entre escenes i facilitar el magnífic treball dels ballarins que, també, procedeixen de diferents àmbits. I encara, una versàtil cantant lírica –la soprano Heather Newhouse– que, a l’igual dels músics, interacciona amb els ballarins.

La compenetració és absoluta. I el resultat és un mosaic magnífic, d’una gran bellesa escenogràfica concebuda per Benjamin Lebreton i que l’esplèndida il·luminació de Yoann Tivoli –encertadíssim en el joc que estableix entre la llum freda en primer terme, enfocant els ballarins, i la càlida, al fons, centrada en els músics–, així com el contrast entre el fastuós vestuari barroc dels músics i la cantant, dissenyat per Pascale Robin, i la discreta senzillesa de l’actual per als ballarins (Nadine Chabannier) reforcen i sublimen.

La coreografia de Merzouki conjumina harmònicament les passes de ballet clàssic, els moviments de dansa contemporània, el trance i diverses formes de dansa urbana i fins i tot les hipnòtiques evolucions d’un darvitx giravoltant sota la neu, alhora que situa l’home davant el món on viu i en mostra com s’hi relaciona –de vegades amb una actitud hostil i agressiva, d’altres inconscient i enjogassada– i dins una atmosfera que tan aviat mostra tons apocalíptics com alegres i esperançadors– a través d’un fil que sense ser narratiu, és suggeridor de diversos relats que cadascú es farà seus a partir del propi imaginari.