Una bona invitació a pensar és a través de la provocació. Sembla que Alessandro Sciarroni així ho entén i dos anys més tard què es veiés a Barcelona "UNTITLED_I will be there when you die", ens arriba la segona peça de la trilogia que va elaborar sobre l'esforç i la resistència. Com en aquella ocasió, hi ha un punt de partida tan discutible com es vulgui: abans que la coreografia esdevingui narració, hi ha el gest dansat. I fins i tot quan aquest queda fixat, com és en aquest cas un ball típic bavarès i tirolès. Preexisteix l'impuls, el moviment en estat pur, amb respecte de qualsevol intent de transformar-lo en continu dramàtic. I per demostrar aquella tesi res millor que la més absoluta radicalitat: hora i mitja a dues hores d'execucions repetitives, sobre una mateixa base musical de Pablo Esbert Lilienfeld, intercalant-hi unes poques cançons que volen donar un encertat to de broma a tot plegat.
Darrera de l'extenuació dels ballarins -tot nois perquè Francesa Fascarini no va poder ballar- s'hi amaga un indissimulat impuls reivindicatiu. El títol de l'obra és l'excusa: música i ball folk. Acompanyat d'un “Manifest per al performer d'una rèplica” que reparteixen imprès al final de la funció. L'important rau en el joc que s'hi estableix amb el públic des de l'inici: “aquí es ballarà mentre algú de vosaltres continuï mirant, o bé quedi cap intèrpret sobre l'escenari”. I naturalment la provocació es respon amb algunes desercions, poques cap a la meitat de la funció, més acusades els darrers minuts; i la teatralitzada retirada de l'escenari, un a un, dels ballarins.
Pel mig, la invitació inexcusable a pensar sobre què passa aquí: M'estaran prenent el pèl? Com poden aguantar els cinc intèrprets aquesta repetició indefinida? És fins aquí que tenien previst actuar o tot és un muntatge? Per què ens han dit que podíem marxar si encara estan ballant? I tot la pluja d'idees associada a la seva delimitada i monòtona execució: el pas del temps, la fletxa del progrés, la tradició, la construcció d'una peça de dansa, la dissociació entre música i gest ballat, el cos com a instrument, la resistència i el seu esforç, el control d'un mateix, l'acte d'observar com altres ballen, la composició que conforma el propi teatre i mil coses més que poden passar pel cap, a cadascú la seva, en una experiència com la proposada.
Aquesta és la provocació: no és l'única via possible, certament, però la fan servir ben vivament i per a la qual avisen que el món contemporani va mancat de més temps i dedicació. Pensar: (re)flexionar la (re)presentació com una (re)petició inacabable...
