De
totes, la combinació entre dansa i somriure és la més arriscada.
Però també la més lliure. Concebre un espectacle amb aquest
objectiu és alliberar la disciplina de les limitacions que imposa la
tècnica, per tal que necessita el suport d'altres recursos
expressius per a resultar fàcilment comprensible i d'aquesta manera
crear la necessària comunicació entre artistes i públic. Cal, per
tant, molta versatilitat interpretativa, com la que despleguen junts
Xavi Estrada i Xevi Doca; com també la que aconsegueixen en els
solos que cadascú protagonitza. La seva marca XeviXaviXou és
sinònim de diversió i sempre d'alguna cosa més.
A Follow
The Leader entren de ple en el
fenomen dels fans musicals. Aquella munió d'escandalosos i
incondicionals seguidors del pop-rock internacional, un moviment
convenientment amplificat per la TV. I amb aquesta excusa, la peça
es dota d'una banda sonora amb desenes de temes fàcils de reconèixer
per a més d'una generació, però molt especialment per a la del
baby-boom dels anys 60: Queen, Rolling Stones, Nirvana... fins
arribar a figures més recents, algunes de dramàtica memòria: Amy
Winehouse o Michael Jackson.
Res
no és innocent en la proposta: ni quan imiten aquells incondicionals
seguidors; ni quan es tracta de retratar una vida envoltada
d'excessos i problemes. Però com que sempre està tot plegat mediat
per aquell acusat i ben resolt sentit de l'humor, la peça perpetra
petites ferides en la consciència col·lectiva, sense resultar
ofegant. Aquesta és la seva principal virtut: fer pensar sobre la
posició del fan, la del mitjà on es desenvolupa, la de l'artista,
que és objecte de culte i alhora víctima, i la del sentit de tot
plegat, sempre provocant un somriure, si no directament una sonora
rialla.
I
mentrestant ballen, i força! Amb l'elegància i la presència física
que presta Xavi Estrada; amb l'allargassada i determinada tècnica de
Xevi Dorca. Perquè abans que res són dos artistes que han sabut
sumar al seu moviment un plus de confiança en l'expressivitat que
prové de vegades del circ, del mim, del play-back o del
transformisme. I amb tot de recursos, inclosos una estranya tenda de
campanya que serveix alhora d'espai per a fer ràpids canvis de
vestuari, com per emmarcar en el temps de la purpurina i els vestits
de lluentons el conjunt de la peça.
PUBLICAT A:
