Framing time

Dansa

informació obra


Coreografia:
Cesc Gelabert
Intèrprets:
Cesc Gelabert
Sinopsi:

L'any 2003, Cesc Gelabert va crear el solo In a Landscape per ser interpretat per  la companyia White Oak Dance Project, fundada per Mikhaïl Baríxnikov i Mark Morris el 1990. Ara, el coreògraf torna a col·laborar amb Baryshnikov Productions, un altre cop en una peça en la qual és l'únic ballarí. O potser no. Perquè en aquesta coreografia, en què l'artista evoluciona al so tranquil, gairebé absent, de la composició de piano Triadic Memories de Morton Feldman, el moviment i la música són tan protagonistes com la mateixa il·luminació. I és que una part fonamental de la proposta està construïda a partir de llum, color i elements escenogràfics. Tot va començar l'any 2015, quan el pianista Pedza Muzijevic va demanar a l'escenògraf i dissenyador d'il·luminació Burke Brown que s'encarregués de la posada en escena d'un concert durant el qual s'interpretaria l'obra de Feldman. Morton Feldman és considerat un compositor pioner del minimalisme i autor d'una música que té en la pintura abstracta un clar referent visual. La col·laboració entre Brown i Muzijevic ha evolucionat des d'aleshores gràcies a Gelabert, que ha aportat al muntatge no només un moviment tan precís com enigmàtic, gairebé místic, sinó també un seguit d'elements escultòrics que formen part de la coreografia. Framing Time es va estrenar a Nova York la tardor passada.

Es tracta d'una col·laboració entre una companyia nascuda "per donar veu als directors, coreògrafs i artistes més innovadors del món" i un creador català amb una dilatada experiència, que va deixar l'arquitectura per dedicar-se a la dansa. A finals dels anys 70, Gelabert va treballar a bastament a Nova York, presentant creacions als escenaris de La MaMa i The Kitchen. Va tornar a Barcelona per formar, l'any 1985, la seva pròpia companyia amb Lydia Azzopardi. Amb un vincle estret amb el Teatre Lliure, Gelabert Azzopardi ha creat més d'una trentena d'espectacles i ha col·laborat amb grans noms de l'escena que van de l'actriu Núria Espert i la soprano Montserrat Caballé a la cantant Milva, passant pel músic i creador escènic Carles Santos o l'artista plàstic Frederic Amat, entre molts d'altres.


Crítica: Framing time

26/07/2019

Un catàleg de moviment sense fi

per Jordi Bordes

La proposta és d'un minimalisme absolut. Cesc Gelabert domina l'espai amb el moviment, sempre amatent a una partitura musical carregada de matisos, de replecs. L'espai i sobretot la il·luminació congenien perfectament en aquesta nítida coreografia, que sembla que no tingui un final. Perquè Cesc Gelabert entra ballant des del darrere dels plafons (uns finestrals que evoquen una fàbrica en desús, reconvertida, potser, en espai de creació) i marxa en continuïtat, a dferència de la musica i de la música que si es completen. 

La coregrafia, admetia el mateix Gelabert, té molt del seu catàleg de moviments. Es converteix, doncs, en tota una enciclopèdia de gestos, mirades, moviments que captiven i connecten (en situacions ben dferents...) de Gelabert, tots encadenats i en comunió amb l'espai i la música. Però tot està mesurat, contat, consensuat. No h a cap connexió directa amb el músic però sí amb la música que extreu de les tecles. Que produeix un efecte de precisió preciós. La peça deambula amb el seu ritme calmat, madur, amb uns braços i unes càmes àgls i sobretot que projecten diagonals com si fossin plànols d'arqiutectura, per instants. Mentre qe, en daltres es desmanega com una marioneta articulada, de Joan Baixas. Perquè sense haver cap treball aparentment plàstic transmet una plasticitat coherent, completa, que ho embolcalla tot. El coreògraf se sent còmode i concentrat en el seu moviment, No ha de forçar la reacció de l'altre (com l'experiment del TNC: Nom) o la revolció d'interrelacionar amb elements  tridimensionals i la paraula de Valère Novarna d'Escrit en l'aire.