“Tengo el cráneo en las tibias, manchas en la piel, una pierna más corta que la otra, las vértebras sin aire, el hígado transpirado, las clavículas asfixiadas, el diafragma disperso, el hueso temporal ansioso, el cerebelo sumiso, la nuez obscena, el páncreas ermitaño, el oído taciturno, el monte de Venus en otro planeta, el ano autodestructivo, el hueso parietal desorganizado, el occipital angustiado, el glúteo menor perverso, el mayor obsesivo, el corazón escéptico, el esfínter asesino…”
Dit en llenguatge col·loquial : estic feta un nyap. Així és com se’ns presenta Marina Otero al llarg d’aquest extraordinari espectacle que ( tornejos dramatúrgics a banda), ha vingut a posar-li punt i final a l’edició d’enguany del festival Temporada Alta de la millor forma possible. És a dir: d’una banda, en companyia d’una sensacional creadora encara inèdita als nostres escenaris, malgrat haver provocat des de fa temps un notable rebombori en múltiples escenaris internacionals. I d’altra banda, oferint-nos una d’aquelles propostes capaces de sorprendre’t, de colpir-te, d’excitar-te, de transmetre’t aquella mena de torbador entusiasme que només està a l’abast de qui encara sap com arribar-te al moll de l’os sense necessitat de tirar mà d’estereotips i/o consignes ( ideològiques, polítiques o emocionals; sovint es presenten barrejades), ni artificis vistosament desproveïts de veritable sotragada sensorial i emotiva. I ara, vull que m’entengueu . Pel festival han passat un grapat de noms essencials del panorama escènic internacional del tot imprescindibles que són alhora vells amics del Temporada Alta: agraïm la presència de tots ells i de totes elles , fins i tot encara que en alguns casos ens hagin mostrat una creativitat potser situada un xic per sota d’aquella que havien exhibit en trobades anteriors. Però agraïm potser encara més la troballa d’allò encara desconegut que se’t fica sota la pell sense preàmbuls, amb la força que sempre presenta allò que t’assalta des de la foscor d’una sala de teatre utilitzant com a primordial instrument la veritat de qui exposa les ferides del cos i de l’ànima , tot situant-les ben a la vora d’aquells altres cossos que, en aparença, només ens mostren el seu esplendor físic.
Continuem amb les paraules pronunciades per Marina:
“Sempre em vaig imaginar ocupant el centre de l’escena, com una heroïna venjant-me de tots i de tot. Però el cos no em va donar per a tanta batalla. Avui deixo el meu lloc als intèrprets. Miraré com ells presten el seu cos a la meva causa narcisista”.
Això ens diu la creadora argentina , mentre mostra alhora la seva ferida narcisista en aquest espectacle que es presenta com el tercer lliurament d’una trilogia que ha tingut que sotmetre’s als efectes d’una doble cirurgia: aquella que té a veure amb els sotracs que ha patit el seu cos de trenta-sis anys mentre les seves pròpies coreografies el sotmetrien a un desafiament auto maltractador, i aquella derivada de la necessitat d’acoblar la nova proposta escènica en la qual estava treballant, a la nova realitat física d’un cos incapaç ja de suportar tan intensa moguda. Així doncs, i ja que tot el seu treball s’havia basat en gran mesura en la necessitat de ser estimat i desitjat que ha experimentat sempre aquest cos ara ferit, què millor que omplir l’escenari tot servint-se de cinc cossos mascles capaços de despertar al seu voltant aquella mena de desig que ara, ella ja creu que mai més no podrà tornar a despertar. Enyorant aquells temps encara ben propers en els quals la Marina encara podia anar-se’n a qualsevol festival escènic internacional amb el convenciment que , si li venia de gust ( i sovint, li venia de gust), es podia follar tota la resta de companyies , programadors i espectadors presents al festival, la Marina es situa aquest cop com un cos en off que emet una veu en off. Bé: en realitat , tant la veu com el cos ( un cos que gairebé s’arrossega sotmès a les lleis de les seves limitacions) ,són molt presents a l’escenari. Però ocupen un discret segon pla: el que Marina vol ( i no li costa gaire, donada tant la seva bellesa física com la brutal contundència coreogràfica d’aquests cossos ) és que ens concentrem visualment en els seus cinc mascles nus, que en realitat n’haurien de ser sis ( un d’ells va optar a mig camí per no exhibir-se tant). Com diu també la Marina, el cert és que tota la seva obra coreogràfica la té a ella mateixa com a únic objecte de recerca. I si les coses haguessin anat tal i com ella havia previst ( la vida, com és ben sabut, consisteix en un successió de constants imprevistos ) ,ara potser estaríem contemplant un altre solo de la creadora, tot i que potser s’hagués tractat d’un fals solo només relatiu : encara que ella afirmi aquesta voluntat solitària, els seus vídeos virtuals la desmenteixen. En aquestes imatges enregistrades , la Marina se’ns presenta en el seu format més sensualment sexual, i amb moltes ganes d’aprofitar en tota la seva fondària les qualitats d’aquests cinc cossos mascles . Quelcom que ens porta a remarcar les paraules de la creadora:
Aquesta obra és una venjança cap als homes. Les dones sempre hem hagut de ser condemnades per lletges o per boniques, mai no se’ns ha valorat des d’un altre punt de vista. Per això a l’obra el meu rol és de dominació, de colonització d’aquests cossos. Però és un rol contrari al de l’home sobre la dona; aquest està fet des de la fragilitat. La dominació d’allò femení sempre ha tingut a veure amb haver d’estar fort, tenir bon cul, estar bona. En aquesta obra és al revés: des d’un cos fràgil ,gens poderós, s’arriba a dominar. Aquesta és la venjança.
Però més enllà de la venjança, hi ha aquella altra veritat que Marina expressa al terç final de la seva proposta. Quan el dolor ho domina tot, tant se valen els festivals teatrals, els èxits, les ideologies, el feminisme, i tot plegat: ja se’n poden anar a fer punyetes els discursos. Quan la ferida narcisista, la falta entesa en termes lacanians, o l’èxit creatiu reconegut a nivell global , es veuen travessats i trasbalsats per un dolor menys místicament orgàsmic i ple d’èxtasi que aquell que patia la Santa Teresa esculpida per Bernini, la tangible fisicitat del cos s’imposa a tota la resta. Abans, com ella mateix reconeix, quan la Marina ballava al límit del que l’organisme et tolera, ho feia bàsicament perquè volia agradar a totes les mirades, i ser estimada per tots els ulls que la contemplaven. Però quan ara (finalment, i enfrontant-se malgrat el dolor a totes les limitacions) es posa a córrer donant voltes per l’escenari, ja no necessita aquestes mirades, ja no precisa ser objecte de cap desig, ja no vol que el focus la segueixi ,concentrant-se només en ella. Ben al contrari: ja ens en podem anar tots plegats cap a casa ,perquè ella no precisa per a res de nosaltres. És ella mateixa qui demana arribat aquest final que s’apaguin tots els llum escènics, que s’aturi la música, i que tots nosaltres enfilem cap a la sortida del teatre. Ella, no ens necessita ja per a res. Ella, només necessita sentir-se plenament conscient del fet de seguir estar ballant, i de seguir estant viva. Llavors, pot seguir reclamant això de “Folla’m “, encara que només li calgui follar-se a ella mateixa.
