Els espectadors més granats que hagin viscut experiències, que ara també es qualificarien d'“immersives”, amb companyies com La Fura dels Baus —en els seus inicis més radicals i violents— o amb La Cubana —en el seus espectacles més interactius, atrevits i amables— no els vindrà de nou el muntatge de la companyia argentina Fuerza Bruta, refundada el 2003 a partir de la companyia De La Guarda, una companyia que no amaga que l'any 1984 va conèixer l'estil de La Fura dels Baus catalana i que des d'aleshores se'ls van obrir els ulls sobre el tipus de teatre que volien fer.
Si els espectadors del Teatre Cúpula Arenas —encapsulats i confabulats en comunió col·lectiva a peu dret en aquest singular espai— fossin seguidors de Fuerza Bruta o coetanis d'ells, potser tindrien una mirada més subjectiva i crítica que no pas els que s'hi troben per primera vegada. Partim de zero, doncs, que és un avantatge.
La companyia fusiona, en un espectacle eminentment visual, un registre experimental, intentant innovar estèticament —tot i que queden poques coses per innovar— i sempre amb un desplegament escènic de dimensions considerables, com ho són les de l'espai de la Cúpula del centre les Arenas.
«Fuerza Bruta Wayra» ha arribat a Barcelona després d'un llarg recorregut per 37 països i 68 de les principals ciutats del món —potser ja tocava, doncs—, amb un balanç acumulat de més de 6,5 milions d'espectadors. Només a l'Off-Broadway, s'hi han estat una tirada de 9 anys amb més de 900.000 espectadors novaiorquesos.
Immersiva o no —això depèn de cadascú— l'experiència és, si no innovadora, almenys, estimulant. Llum, so, color, moviment, música, acrobàcia, circ, performance, dansa contemporània, teatre de carrer i un aiguabarreig inclassificable que durant vuitanta minuts té els espectadors amb els nas i els ulls enlaire on passa cadascuna de les accions de l'espectacle.
Després d'una entrada musical a l'estil d'una batucada, que servirà també de colofó al final de l'espectacle —amb aquella airada que ha deixat el Cirque du Soleil tan emparentada amb una permanent banda sonora, aquí de tendència rock— els integrants de la companyia, una dotzena d'intèrprets —hi ha també una patrulla de tècnics al voltant de la pista—, encadenen cadascun dels números, des del número de l'home que corre contra el temps en una cinta mòbil transportadora, el grup d'acròbates fent pinya a l'aire, les travesses de l'home contra el mur —amb molt de cartró que fa de més bon esmicolar—, la cursa en clau de velòdrom sobre un cel platejat amb dues acròbates que xisclen com gavines en zel, la fugaç escena teatral en un menjador amb taula i cadires, el tub pneumàtic transparent que va del cel a l'infern, els ulls de bou de la carpa, que les turbines d'aire han elevat gairebé com un miratge, i l'esclat final amb la piscina gegant enlairada on l'aigua plana per damunt dels caps dels espectadors i els situa en observadors dels intèrprets —a vegades semblen dones d'aigua— que no sembla que facin precisament una cursa olímpica sinó que més aviat sembla que fugin, qui sap si d'un mar que els expulsa del seu hàbitat natural.
«Fuerza Bruta Wayra» és d'aquells espectacles per a tots els públics, sense text, que es basen en l'acció i la força física dels intèrprets. No cal intentar trobar-hi ni una trama ni un argument. Si hi és, cadascú el pot interpretar al seu gust. El seu fort és l'acció portada al límit i la sensació que sempre hi ha un “encara més difícil”, com deia el mestre de cerimònies del vell circ.
És també una experiència que, malgrat que adverteix que s'hi vagi vestit còmodament, el perill es queda a fora. «Fuerza Bruta Wayra» és més amable i menys provocador del que ho eren per exemple alguns dels primers espectacles de La Fura dels Baus fa gariebé mig segle.
Els temps han canviat. La força de la companyia pot ser tan bruta com es vulgui, com diu el títol, però la seva posada en escena és més aviat neta, respectuosa amb els espectadors, gens violenta, és a dir, parlant clar, “immersiva”, que és el que ara es porta, ni que no se sàpiga ben bé què pretenen les companyies que facin o visquin els seus espectadors quan aquests practiquen la “immersió” teatral.
Sempre queda la incògnita del títol, “wayra”, un terme que pot procedir de la mitologia quitxua, la manera de dir "aimara", que és una de les llengües indígenes que es parlen a l'Argentina i que, posant-hi una mica d'imaginació, potser vol dir més o menys “ventada”... com la ventada de l'espectacle que ho eleva tot, cúpula amunt, gràcies a una desena de turbines gegants que faciliten els efectes més festius com l'escampall de paperets. «Wayra» és al cap i la fi, una festa, com dèiem, confabulada en una comunió col·lectiva. (...)
