La intenció de la nova producció de la Factoria Escènica Internacional (FEI) és una, i des d'aquest punt de vista es mira d'analitzar aquesta propsota escènica: El seu objectiu era el de traslladar La vida de Galileu, escrita per Bertolt Brecht per a un públic jove. Si sovint la ciència combat contra les arts, Brecht va trobar en els descobriments del científic un punt de suport per denunciar el Poder del Vaticà, dels estaments religiosos (i, a l'època, polítics) per atacar tot allò que relavitizés la Fé. I la ciència, com l'art, es construeix des del dubte, des del continu qüestionament. Ser científic durant l'època de la Inquisició era un ofici d'alt risc. Ho va patir Copèrnic i es va haver de retractar el mateix Galileu. Aquesta feblesa moral, davant de l'amenaça de la tortura, dota aquest Galileu d'unes ombres que el fan humà. El seu entusiasme pels descobriments i la seva insistència a desmostrar asmb proves el que Copèrnic va plantejar com a teoria no és suficient per fer modificar la mirada possessiva de l'Església, amb un Déu que havia de ser el Centre de tot.
Carme Portaceli desenvolupa un artilugi estrany. Decideix que Galileu l'interpreti Laura Aubert (però no per a fer un protagonista més complex, si no que símplement lliga a l'actriu a una interpretació plana). Els altres papers de l'auca els interpretren Carlos Cuevas, Queralt Casasayas i Oriol Guinart (algú el recorda en el paper de surrealists científic i xarlatà de La butxaca del pantaló és un telèfon?) Si hi ha una arrencada en què Galileu expressa els diferents punts de vista per entensdre qué es la Terra la que es mou a l'entorn del Sol, de seguida s'acaben les lliçons i es representen els viatges i les discussions (amb tons de farsa, quan hi entren els personatges de l'Església) o en una versió exagerada d'un Salvados científic, tant tendenciós com el que més (divertida Casasayas amb la seva perruca rossa i pedantment divertit el personatge de filòsof que interpreta Guinart). I, de fons, el reclam de Love of Lesbian, una música que acompanya i que, puntualment, reforcen Cuevas i Aubert sense un raonament dramatùrgic, només com un color més a una paleta molt simple. No s'esxplica, per exemple, perquè no s'aprofita les projeccions per ensenyar el que veu Galileu i els seus deixebles a través del telescopi.
La FEI ha volgut obrir una sèrie sobre personatges que han remogut els fonaments de la història amb aquest Galileu. S'adrecen a uns joves per a incentivar-los un cert aire de revolta, de qüestionar-se lleis i principis morals. Serà interessant veure què hii diuen els de Novaveu. Personalment, estic convençut que commou molt més (als joves i als que no ho són) peces com el seu incipent L'agressor (2006). Sobta que una companyia formada amb la voluntat de destacar el treball de la música en directe, l'espai escènic o el moviment d'actors, els oblidi sense imprimir un trist programa de mà. Les estrelles del repartiment i de la complicitat dels Love of Lesbian ha enfosquit la resta del firmament. És un oblit que caldria subsanar, certament.
