Des que el dramaturg Bertolt Brecht (Augsburg, Alemanya, 1898 - Berlín Oriental, 1956) va escriure el 1939 la seva obra sobre la vida del matemàtic Galileu (Pisa, Itàlia, 1564 - 1642), considerat, entre altres qualificatius, com el pare de la física moderna, les versions teatrals, cinematogràfiques i documentals s'han succeït al llarg del temps. La primera versió teatral es va estrenar el 1943 a Zuric (Suïssa), però entre 1945 i 1947, Brecht —ja a l'exili i fugint del nazisme— en va fer una segona versió revisada que Joseph Losey va dirigir a Los Angeles, protagonitzada per Charles Laughton, adequada al gust de l'època dels nord-americans. El mateix Joseph Losey hi tornaria el 1974, però per fer-ne una versió cinematogràfica.
La versió teatral més recent la va protagonitzar el 2016 l'actor Ramon Fontseré, sota la direcció d'Ernesto Caballero, al Teatro Valle-Inclàn de Madrid. Si la memòria no és traïdora, la referència teatral catalana cal buscar-la el 1996, en una versió dirigida per Calixto Bieito, amb Carles Canut de protagonista, al costat d'una quinzena d'intèrprets més, coproduïda per Focus, el Centre Cultural de Sant Cugat i el Mercat de les Flors on es va representar.
Parlem, però, sempre —tant en cinema com en teatre— de versions clàssiques i ambientades a l'època, ben diferent, doncs, del que ha proposat ara la producció de la FEI Factoria Escènica Internacional, que dirigeix Carme Portaceli, i que subtilment sembla que es vulgui obrir a una tipologia d'espectadors joves. I alguna cosa hi ha d'això perquè el muntatge respira un aire força didàctic —perdó, el terme és odiós, millor dir-ne divulgatiu— que fa que, sigui quina sigui la franja d'edat dels espectadors, en surtin amb una idea molt clara de qui era Galileu, del que va descobrir a través dels inicis del telescopi i com es va veure vilipendiat pel poder del moment, representat sobretot per les altes jerarquies de l'Església que no podien admetre la idea que el món deixés de ser com els teòlegs la predicaven i que, amb la universitat de bracet, no es podien creure que la Terra girés al voltant del Sol. No va ser fins al 1992 que un Papa, Joan Pau II, va demanar perdó per l'error del passat i va reconèixer la descoberta i la filosofia de Galileu.
Esclar que, encara avui, quan als humils terrestres se'ns diu que ens passem bona part de les vint-i-quatre hores del dia de cap per avall i que no som el centre del món, costa d'imaginar-nos amb els peus enlaire fent acrobàcies i rascant-nos inútilment el melic dia sí dia també. I com que la cultura popular és sàvia, no és gens difícil contradir el gremi de la medecina i afirmar que, si no fos per aquest capritx circulatori de la Terra, potser no hi hauria tants períodes inexplicables de mal de cap i també de maldecaps.
Sigui com sigui, a l'astrònom polonès Nicolau Copèrnic, un predecessor de Galileu, afirmar la veritat del seu descobriment li va costar la vida i el mateix Galileu hauria vist perillar el seu cap si no fos que, amb una bona dosi de pragmatisme avançat al seu temps, es va retractar públicament de les seves afirmacions i va fer botifarra als botxins de la Inquisició amb aquella frase que ha fet fortuna, «eppur, si muove», per continuar sobrevivint i donar ales als plaers que el temptaven.
Doncs, tot això és el que l'obra «Galileu» explica i aquí s'ha sintetitzat la informació i s'han eliminat molts dels personatges amb només quatre intèrprets i algun doblet, a més de transgredir el gènere i fer que sigui una actriu, Laura Aubert, qui interperti el paper de Galileu. Per reblar el clau, la proposta ha begut de les fonts musicals del grup Love of Lesbian. Sembla que Portaceli havia pensat inicialment en Dani Nel·lo, col·laborador seu en altres muntatges, però finalment ha triat com a banda sonora algunes de les peces de Love of Lesbian que més poden connectar amb els espectadors adolescents als quals la directora no amaga que l'espectacle també s'adreça.
Al costat de l'actriu Laura Aubert —un Galileu que no només entén d'astres i telescopis sinó que dansa, canta i toca el violí— hi ha l'actor Carlos Cuevas —que arrossega ara l'etiqueta de la sèrie «Merlí»— i que es penja un parell o tres de vegades la guitarra elèctrica al coll, per interpretar, també cantant amb Laura Aubert, dues cançons dels Love of Lesbian, «Canción de bruma» i «Océanos de sed», dos dels parèntesis musicals del muntatge als quals finalment també s'enganxen els altres dos intèrprets, Queralt Casasayas i Oriol Guinart amb la peça «Un día al parque».
Segurament que els espectadors drets i fets, amants del Brecht clàssic, hi trobaran alguna cosa a dir, sobre aquesta transgressió de l'època portaceliana de Galileo Galilei —aquí hi ha també el mitjà de la ràdio o una festa de discoteca—, però de segur que la reflexió del discurs de Bertolt Brecht continuarà sent entès com una metàfora de la llibertat amb afirmacions tan vàlides ahir com avui que diuen: «La veritat és filla del temps i no dels que manen» o «No deixeu que us enganyin, sigueu realistes».
Perillós, dramàticament parlant, l'últim minimonòleg de Galileu (Laura Aubert) que fa un punt i a part del ritme musical i desinhibit de la resta de l'espectacle i que sembla que demani un moment d'atenció als espectadors; xocants, juvenils i picarescos alguns dels papers dels altres intèrprets quan es caracteritzen en personatges que envolten Galileu, amb les copes a la mà i el nas pitof dels actors Oriol Guinart i Carlos Cuevas, o amb la perruca postissa kitsch de color rosa de l'actriu Queralt Casasayas que imita una animadora de plató o una cantant showman prou coneguda de l'univers dels famosos el nom de la qual prefereixo no dir per si algú vol endevinar qui és... ni que sigui ullant pel telescopi ultramodern de l'atrezzo del muntatge que sembla com si fos recuperat de la desapareguda aparador de l'antiga botiga Raig que, per culpa del lloguer, no ha pogut celebrar el centenari a la cantonada de Pelai i la Rambla, tot i que, com va fer Galileu, sobreviu ara per ara al carrer Consell de Cent: «Eppur, si muove». (...)
