Qui no vulgui pols, que no vagi a l'era, diuen. Doncs, qui no vulgui “revival” que no vagi a veure un musical. D'un temps ençà, els espectadors de teatre s'han hagut d'avesar a retrobar-se amb la recuperació de musicals cèlebres, made in Broadway o Londres, revisitats amb el convenciment que la seva tesi o moralitat continua sent la mateixa que fa més de cinquanta anys, com aquest «Godspell», estrenat el 1971 a Broadway, un any després d'un altre musical tan celebrat com «Jesus Christ Superstar».
«Godspell» es va adaptar aquí per primera vegada el 1974, i ara s'ha enlairat, des de fa dos anys, de la mà d'Antonio Banderas i Emilio Aragón, al Teatre Soho CaixaBank de Màlaga, productors que confessen que «Godspell» va ser un dels primers musicals que ells van veure quan eren criatures.
Emilio Aragón (L'Havana, Cuba, 1959), director escènic i musical d'aquesta proposta, s'esforça a fer entendre que el seu «Godspell» fuig de la base dramatúrgica a partir de l'«Evangeli segons Mateu» i que allò que es podria considerar una proposta de rerefons religiós s'ha adaptat al moment actual i una societat que lluita per aconseguir un món més just i més lliure on es torni a fer més l'amor que no pas la guerra.
El propòsit és respectable, però el contingut de «Godspell» no es pot despendre del llast religiós que arrossega i les paràboles de Mateu vessen per tots els costats amb la presència de Jesús, o Judes / Joan Baptista (2x1), que tinten el muntatge de catequesi musical a cops d'esquetxos que no són res més sinó passatges del «Nou Testament» —alguns sonaran i tot als més granats— que, davant l'absència de cultura cristiana de les noves generacions, a molts espectadors joves —l'espectacle és eminentment juvenil— els deu semblar propi d'un autor d'aventures, un tal Mateu, potser.
Emilio Aragón s'ha adonat, diria jo, d'aquest llast que arrossega «Godspell» i ha fet que la jove companyia de teatre de la ficció que assaja o es troba en una nau mig abandonada es refugiï d'una guerra exterior i d'uns bombardejos que no especifica, però que de seguida es poden vincular amb les ràtzies bèl·liques entre Rússia i Ucraïna o les d'Israel i Palestina o el Líban —molt abans, esclar, de la nova guerra tecnològica que la intel·ligència israelina s'ha tret de la culata amb els explosius a distància de “buscapersones” o “walkie-talkies” en mans o sarrons de presumptes enemics.
És aquesta primera escena, només aquesta, la que vol renovar el musical «Godspell», però l'aposta renovadora de seguida es deixa córrer i, estranyament, ja no es retroba més en tot l'espectacle, cosa que sembla que hauria estat un bon arrodoniment si el nou «Godspell» es tanqués amb una altra escena de la mateixa mirada contemporània sobre les guerres que assetgen i amenacen el món actual.
Al marge d'aquesta concepció dramatúrgica, la recuperació de «Godspell» té sobretot sentit per la troupe que reuneix sobre l'escenari. Actors i actrius de musical, encara joves, però d'alt nivell, que constaten el que deia abans: un espectacle molt juvenil que no només és idoni sinó absolutament recomanable per a espectadors joves amants del musical o per a un públic adult eclèctic i familiar.
Cal remarcar en aquest sentit les intervencions del mestre de cerimònies, en el paper de Jesús, interpretat per l'actor Adrián Salzedo, o la del doblet que interpreta l'actor Alberto Ladrón de Guevara —nom de nissaga— amb els personatges de Judes i el de Joan Baptista. Al seu voltant, hi ha el català Andro Crespo i intèrprets de primera, sense excepcions, com Érika Bleda, Iván Amigo, Juls Sosa, Lucía Ambrosini, Noemí Gallego, Nuria Sánchez i Raúl Ortiz. Deu cantants, ballarins i intèrprets que, a l'hora de l'escena del Sant Sopar, no arriben ni a ser dotze, com els dotze apòstols, però és que, des d'aquell il·lustre sopar fins ara, les coses han canviat molt i la nòmina també s'ha hagut de retallar.
L'espectacle compta amb una notable aportació creativa catalana com la de l'escenògraf Sebastià Brosa, que sembla que hagi reproduït un dels murs pròxims al Teatre Poliorama, carrer Elisabets enllà, la de l'antiga capella de la Casa de la Misericòrdia que espera ser en un futur el CAP del Raval Nord, prop del MACBA; o la versió de les lletres de l'espectacle que ha traduït l'actriu Roser Batalla; o el muntatge de so de Jordi Ballbé —veterà dels últims anys de Dagoll Dagom—, amb l'aportació essencial dels músics en directe de la companyia d'Emilio Aragón que configuren tots plegats un espectacle on no falta la màgia més bàsica, els titelles gegants —una de les escenes més agraïdes—, el teatre d'ombres, les màscares i els canvis de veu en diferents registres musicals dels mateixos intèrprets. Amb el musical «Godspell» hi ha una conclusió evident: si la catequesi fos sempre així, gairebé segur que tindria més parròquia de la que a hores d'ara té. (...)
