Si contextualitzar una obra artística resulta quelcom sempre estimulant, el cert és que hi ha obres artístiques amb les quals la contextualització es fa del tot imprescindible. I sens dubte, el musical “Godspell”, que porta més de mig segle sent objecte de multitud de muntatges al món anglosaxó –especialment, als Estat Units- i forma part habitual del repertori de grups amateurs i centres escolars i universitaris (però que a casa nostra està lluny de de ser tan popular) pertany a aquesta última categoria. Per entendre el context en el qual neix “Godspell” , cal situar-se en aquells Estats Units de finals dels anys 60 i inicis dels 70 que, després de l’assassinat de John i Robert Kennedy i Martin Luter King , havien en gran mesura perdut la feliç i enlluernadora innocència prospera ,característica d’aquells altres anys 50 al llarg dels quals havien consolidat la seva posició com a primera potencia mundial. Que ara es trobaven immersos en una guerra del Vietnam que originava una profunda divisió nacional i era radicalment contestada per la seva població més jove. I que veien com els carrers de les grans ciutats s’omplien alhora precisament de joves que , reciclant una mica el missatge dels anteriors beatniks, reclamaven fer l’amor ( un amor lliure i no normatiu ; un amor sexualment alliberat d’esquemes heteropatriarcals i exclusivitats heterosexuals ) i no la guerra , tot vestint robes llampants i acolorides , repartint floretes a dojo, i rebutjant tant l’allistament militar, com qualsevol altra forma de pertinença al Sistema. Tot plegat mentre els Black Panthers i el també assassinat Malcolm X es deixaven de bones paraules i es posaven durs a l’hora d’exigir drets civils i acabar amb el racisme, el feminisme es radicalitzava, i els valors tradicionals eren qüestionats constantment i per totes les bandes.
En aquest context fins i tot Hollywood es posava les piles, i començava a obrir-li la porta a una generació de nous creadors disposats a mostrar la cara oculta de l’American Way of Life. I també ho feien tant Broadway com el teatre musical, el gènere teatral que , simplificant en excés la complexitat que es capaç d’assolir , més sovint s’acostuma a associar encara ara a l’optimisme escapista. Som a l’any 1968. I després d’haver passat l’any anterior per l’Off de manera triomfal, aquells mateixos hippies que han fet una mica de San Francisco la seva capital (com ho ha fet també amb orgull el moviment d’alliberació gai) es planten a un teatre de Broadway tot estrenant el mític i esplèndid musical “Hair”. I com si això encara fos poca cosa tenen la gosadia de protagonitzar el primer nu integral i col·lectiu de la història de Broadway, els molt descarats! D’altra banda, es pot dir que aquests hippies inventen el musical conceptual ,abans fins i tot que Sondheim es converteixi en el mestre absolut d’aquesta opció. A “Hair” l’argument convencional es dilueix per complert, per tal de donar pas a un seguit d’escenes protagonitzades sempre per aquest col·lectiu que va deixant anar els seus ideals servint-se també gairebé sempre d’alliberat humor anti stablishment; només al tram final les coses agafen el caire dramàtic que s’imposa quan apareix el sacrifici humà.
I amb aquest panorama ¿quin paper li toca assumir al missatge evangèlic, tenint en compte que cap creença religiosa ( i encara menys, cap religió oficial ) se n’escapa tampoc de ser qüestionada , que els sectors més revolucionaris de la societat adopten un icònic i sublimitzat cartell del Che Guevara com a veritable imatge sacralitzada de l’època, i que el mateix John Lennon no es talla a l’hora de proclamar que el cristianisme està en decadència i que ell i els seus companys de grup musical són més famosos que Jesús? Doncs l’any 1971, Jesús en persona, convertit en superstar protagonista d’una òpera rock signada per Andrew Lloyd Webber i Tom Rice, es deixa caure per Broadway, causant alhora commoció i escàndol. Aquest “Jesus Christ Superstar” ni fa miracles ni es molesta en ressuscitar després d’haver estat crucificat ! I si heu arribat fins aquí i us disposeu a veure ( o ja heu vist) el notable “Godspell” que ara es representa al Poliorama, nascut gràcies a l’aposta pel teatre musical realitzada per Antonio Banderas i el seu Teatro del Soho i força ben dirigit per Emilio Aragón, podreu comprovar la coincidència que es produeix en aquest sentit: a “Godspell” tampoc no hi ha cap mena de cura miraculosa ni de resurrecció post mortem: de fet, els sectors més integristes van coincidir en fer-li per aquest motiu retrets ben similars a tots dos espectacles , malgrat ser en el fons i en les formes ben diferents. I és que , malgrat el punt de partida, “Godspell” (que en té quelcom de resposta a l’obra d’aquell parell de britànics ) es troba més a prop de l’esquematisme escenogràfic de “Hair” que de la grandiositat operística d’aquell primer “Jesus Crist Superstar” . I , tornant al que us deia abans, també es troba més a prop dels aires amb tonalitat lleugera i de l’esquema conceptual i seqüencial de “Hair”, que d’aquell Jesús de Webber i Rice que, sense deixar tampoc de fer-li alguna picada d’ullet al hippisme col·lectivista del moment, es mou sempre dins d’una textura molt més dramàticament èpica. I també, per dir-ho d’alguna forma, més emotivament sexualitzada. En aquest sentit, “Godspell” sí es distància força de “Hair”: mentre els hippies que no passen mai per la perruqueria mostren amb alegria i sense embuts la seva libido hetero bi o homosexual, la congregació de “Godspell”, tret d’alguna petita brometa, opta per una constant castedat (no és estrany en aquest sentit que l’espectacle s’adapti tant als esquemes dels grups teatrals escolars) quan es posa a escoltar les exemplars paràboles que el seu mestre fa servir per tal de transmetre-li a una comunitat joisosament no massa il·lustrada ( i doncs, no eren així aquells primes deixebles?) les ensenyances del bon Déu. Val a dir que també per a “Godspell” les coses han anat canviant amb el temps: fa ara un parell d’anys es va estrenar a Sydney una adaptació de l’obra amb notables referències queer en laqual el personatge de jesús estava alhora interpretat per una actriu. Però tornem a “Hair”. En Claude,l ’alter ego laic , seductor , carismàtic i amb fusta de líder d’aquella obra, acaba també sacrificant la seva vida a la guerra del Vietnam i amb el seu cadàver envoltat , plorat i exaltat per la colla de hippies que l’han sobreviscut. I aquest final és gairebé idèntic ( perdoneu l’espòiler ) al que ofereix “Godspell”. Això, per no parlar del fet que al final de “Hair” es convidava al públic a pujar a l’escenari i posar-se a ballar amb la companyia ,com s’ha fet sovint a molts muntatge de “Godspell”.
Nascut inicialment al grup teatral de la Universitat Carnegie Mellon de Pittsburg, i creat per un estudiant, John Michael Tebelak , que havia optat per escriure el seu treball final de carrera centrant-se en l’evangeli segons Sant Mateu, el primer “Godspell” no era exactament un musical, sinó una obra de text que incorporava fragments musicals bàsicament inspirats en himnes religiosos , i triats per tots els membres de la companyia. I encara que avui pugui sonar paradoxal, va ser un dels més emblemàticament experimentals espais escènic de Nova York, el mític La MaMa Experimental Theatre Club encara ara ben actiu , el que va presentar per primer cop l’espectacle l’any 1971. Ben aviat es posà de manifest tant el potencial del material, com la necessitat de donar-li una nova forma. I això va passar per incorporar a la proposta un debutant jove compositor anomenat Stephan Schwartz que, sense anar més lluny, porta dues dècades omplint de gom a gom els teatres de Broadway , del West End i d’arreu del món en el qual es representa “Wicked” , aquesta segona lectura de “El màgic d’Oz” que és també a punt de presentar-se a les pantalles cinematogràfiques . I tanta confiança tenen els productors en aquesta pel·lícula teòricament destinada a convertir-se en el gran èxit comercial dels propers Nadals que l’han dividit en dues parts: el segon lliurament arribarà el novembre del 2025. En qualsevol cas: si voleu aprofundir en el treball de tan cèlebre compositor, us aconsello escoltar “Pippin” ( un musical immediatament posterior a “Godspell” que segueix les seves mateixes passes però les perfecciona) o “The Baaker’s Wife” ( potser la seva obra mestra, malgrat la popularitat de “Wicked”).
El cert és que , avui en dia i a casa nostra , presentar una obra com “Godspell” sense tenir en compte el context i els referents pot fer una mica de por. I per això mateix, tant Emilio Aragón com Antonio Banderas han insistit molt assenyadament en marcar distancies envers els orígens evangèlics/ religiosos del material , i escorar-se en els seus valors universals més enllà de l’opció religiosa o no religiosa que tingui el seu potencial espectador. I val a dir que també el mateix Schawtz s’ha pronunciat sovint en aquest sentit, quan se li ha demanat parlar sobre el tema. Efectivament, vist així, “Godspell” es una obra que se’n serveix de les paràboles per exposar com es va creant una comunitat inicialment perduda : l’obra s’inicia en un espai ocupat per un grapat de personatges que es mouen guiats per la confusió que provoca la confusió entre idees filosòfiques i posicions ideològiques. I Aragón remarca també alhora el rerefons bèl·lic de tot plegat. Això, fins que arriba un Jesús que, lluny de la imatge de profeta sever, adopta les formes d’un col·lega amb trets naïf i ganes de gresca que converteix en teatre animat cadascuna de els seves il·lustratives paràboles. Si busqueu imatges del muntatge original o de la eixerida pel·lícula a la qual va donar origen poc després (1973) que, d’altra banda ,us servirà per fer un dinàmic viatge pels paisatges de la Nova York de l’època ,us trobareu una troupe hippie vestida alhora con si es tractes d’una arrauxada troupe de pallassos, I un Jesús que llueix ufanament la seva camiseta de Superman. La mateixa samarreta que es nega a posar-se al muntatge de Aragón, en un moment que constitueix també un altre picada d’ullet a la matÈRIA prima de l’espectacle.
Aragón disposa d’una globalment notable companyia d’intèrprets que excel·leix en el cas del Jesús d’Adrián Salzedo i l’Andro d’Andro Crespo (tret de Jesús, Joan Baptista i Judas, aquí, i des de sempre, cap personatge té altre nom que el del seu intèrpret). I pot confiar plenament en el grapat de bons temes musicals que integren l’obra, i que en molts casos ( l’exemple més clar el trobem en el mil cops versionat “Day by Day”) poden resultar-li familiars fins i tot a l’orella menys familiaritzada en això dels musicals. Aragón posseeix també un afinat sentit del ritme que precisa una proposta com aquesta; si de cas, pot caure en el parany d’excedir-se en aquest sentit. Tot i que el parany més evident en el que cau un xic és el de “folkloritzar” en excés amb afegits locals el seu muntatge, introduint-li , entre d’altres coses (aquí hi cap des de l’inevitable “Macarena” fins les notes de “Baixant de la font del gat” introduïdes amb calçador per satisfer el públic català) una secció flamenquita que descol·loca notablement, uns apunt de rap que encaixen una mica millor, i un parell de moments d’aquells que conviden a la participació d’algun membre del públic , i que resulten tan previsibles com sobrers. Són, en qualsevol cas, mostres evidents de la por que produeix la desconnexió que es pot produir entre un pati de butaques presumiblement tirant a laic i el seguit de paràboles il·lustrades , cantades i ballades que es presenten davant nostre. Tenint en compte que l’evangeli segons Mateu és troba en la base de bona part del llibret, no és estrany que Aragón recordi quan parla de l’espectacle l’admirable pel·lícula que Pasolini va filmar partint també d’aquell text. I val a dir que tanta és la gresca que presideix la primera part de l’espectacle ( com acostuma a passar amb totes les obres nascudes o vinculades a Broadway) , notablement més extensa que el segon acte) que es produeix un biaix excessiu entre el seu to lleuger , i el to sever d’aquest segon segment centrat en la passió de Jesús. Quelcom que potser no seria tan visible si Aragón li hagués permès al personatge i al seu actor mostrar algun tret de la dramàtica severitat a la qual s’haurà d’enfrontar al segon segment. Però aquestes observacions, no impedeixen alhora reconèixer que som davant un globalment excel·lent muntatge, alhora excel·lentment interpretat i sonoritzat. Fins i tot , encara que per moments es faci evident la data en la qual va ser creat, i encara que , vulguis o no vulguis i per molt que el maquillis, el seu missatge evangèlic pugui resultar-li distant i també un xic datat a bona part del públic. Cal oblidar-se d’aquestes coses, posar-les en context i gaudir con Déu mana ( i mai millor dit ) d’aquesta bona proposta escènica que ens permet accedir, si no a les portes del cel, sí ,com a mínim, a un clàssic (potser menor, però clàssic a la fi) de la historia del teatre musical, escenificat amb força talent i brillant categoria professional.
