Emilio Aragón gasta aquell humor tou, blanc, bonista, que rescata somriures inesperats dels rostres més durs. El pallasso de la infància dels que ara enfilem la segona part de la vida (la de la baixada) ha contagiat d'aquell bon rotllo a una pila d'actors a (10 a escena) i els músics del soterrani del Poliorama per desenvolupar les paràboles de l'Evangeli de Sant Mateu. Tal qual. Podria semblar que, amb un pròleg que simbolitza un poble amenaçat per una guerra o una persecuió política, el text transiti per l'actualitat de l'enfrontament de religions, com la de jueus i palestins a Gaza, i avui també, el Líban. Poria semblar-hlo, però es queda aturat en una arrencada de cant a cappella de molt de mèrit.
El repartiment aconsegueix armar un bon rotllo molt festiu davant la duresa de la platea, que li costa veure que Godspell és simplement una representació de paràboles i la Passió. No s'entén per què aquesta proposta quan ja s'explica molt bé Jesucrist Superstar. Beuen del mateix ambient, hippie, que viuen en racons abandonats com a Rent o a Hair. Ara, lluny de cantar a l'homosexualitat (i la Sida) o a l'antibel·licisme, la peça es queda amb l'argument més clàssic. Què perilla de tenir un aire reaccionari, de catòlics fidels. (Delira per peces com La llamada). L'únic que ho redimeix és aquest Jesús que salva prostitutes i cobradors d'impostos penedits.
Cal dir que el treball actoral és notable. Perquè canten, ballen i juguen contínuament. Despleguen energia, tècnica vocal i formes escèniques diverses i perquè són coherents en la connexió còsmica amb unes abraçades després de cada cançó. Es prenen el seu temps. Com qui no té pressa a sortir de festa perquè se sent a gust amb aquests altres, un inquiet descobriment.Qui s'atreveixi a dir res en contra del bonisme que tiri la primera pedra. Però també és veritat que aportar una història plana, previsible perd tremp. Si el recurs bèl·lic hagués pres protagonisme, com a mínim, de final podria ser un gir interessant (tot i que, llavors podria caure en el simplisme de banderes i de relat políticament correcte). En el fons, Emilio Aragón trasllada aquella felicitat d'ironia mesurada, de les que escolta per escandalitzar el mínim imprescindible. Ai, si Rubianes (Lorca eran todos) o Carles Flavià sentissin aquest to, entre benintencionat i enrotllat de seminarista progre.
