La llamada

informació obra



Coreografia:
Noemí Cabrera, Ana del Rey
Vestuari:
Ana López Cobos
So:
Alberto Martín
Il·luminació:
David Mínguez
Intèrprets:
Mar Abascal/ Alicia Orozco, Roko/ Erika Bleda, Richard Collins Moore/ Raoul Vázquez/ Ruth Lorenzo/ Paco Arrojo, Angy Fernández/ Lucía Gil, Nerea Rodríguez/ Andrea Guasch
Sinopsi:

Agost 2013. Segovia.

Campament cristià La Brújula.

Bernarda, una monja acabada d´arribar, vol salvar el campament amb la seva cançò Viviremos firmes en la fe. Milagros, una novícia amb dubtes, recorda el molt que li agradava Presuntos Implicados. I Maria i Susana, dues adolescents castigades, tenen un grup que es diu Suma Latina. Però desde que Déu s´apareix cada nit a Maria, tot està canviant. I és que a Déu li encanta Whitney Houston.

La Llamada és un musical sobre la fe, amb una banda de rock en directe i cançons originals. És una comèdia sobre el pas de l´adolescència a la maduresa, sobre l´amistat, el despertar, l´electro-latino, el dret a canviar, i com seguir el teu camí sent tu mateix. La Llamada és, sobre tot, un cant al primer amor.

Riu-te amb la millor companyia amb La Llamada. Un musical divertit que reflexiona sobre l'amistat, el primer amor i altres moltes qüestions que t'encantaran.

Crítica: La llamada

23/09/2019

Irreverència amable

per Jordi Bordes

Un musical benèvol que, aparentment fa escarni dels campaments espirituals però que acaba accedint a tots els tòpics d'una teologia més permissiva, que procura normalitzar els uniformes de monja amb el repertori de Presuntos Implicados. No podria ser d'altra manera si el mateix Jesús s'apareix a una de les perles del campament interpretant temes de Whithney Houston. Ara, la que s'havia de procurar un guardaespaldas és Déu, directament.

Aquest musical off, que ha passat a ser de culte a la cartellera de Madrid (un milió d'espectadors en sis anys, canta el màrqueting) fa una segona estada, breu, a Barcelona. Després de l'èxit al Barts, s'atreveix amb un escenari més cèntric: tres setmanes al Poliorama.

No cedeix en cap dels ganxos, el públic més jove connecta des de la primera rèplica. Una peça que, tot i que aparentment hauria de provocar les manifestacions dels fidels més retrògrads (com han fet amb Leo Bassi, Pepe Rubianes o Josep Maria Miró, per exemple) però que els deu deixar freds. Perquè tot i que el públic es rigui, incrèdul del quadre de Wojtyla en llums intermitents, de la creu que és la porta d'accés a l'escala cap al cel (només hi falta Demi Moore de Ghost) i que les monges siguin una caricatura de la candidesa dels personatges de Lina Morgan (la novícia) i de la modernor caducada (la superiora), totes reben un tracte molt respectuós, de tendresa dramatúrgica.

Los Javis, tant aparentment irreverents, actuen amb intel·ligència i naveguen entre les dues bandes del Mar Mort: fan broma de la religió passada d'època però la defensa alhora amb uns personatges benèvols, que es fan estimar. El mèrit d'aquest muntatge és que no es troba a faltar res del que es va veure a la pel·lícula (una seqüela del teatre que encara ha fet més mític aquest títol). Amb una llitera, una càmera negra amb creu descomunal que puja i baixa i, això sí, una il·luminació que viatja de les boles de miralls de les discoteques de locals dels anys 90 de províncies al contrallum per les entrades de Déu darrere les cortines trasllada l'espectador als diferents emplaçaments. Les actrius juguen i disfruten i transporten aquest gaudi a la platea. On destaca una veu omnipotent (aquesta sí, celestial i que podria fer retronar les muralles de Jericó de Ruth Lorenzo, un Jesús/Whitney Houston digna de la tempesta més furiosa).