Graces

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Quatre ballarins construeixen un joc entre la realitat i la ficció que qüestiona els cànons de bellesa teixint una peça escultòrica i pop plena d’intel·ligència i humor.

Aquest és un projecte inspirat en l’escultura neoclàssica de Les tres Gràcies d’Antonio Canova, referent universal de la bellesa, les proporcions i la mesura. A l’escenari quatre ballarins construeixen un joc entre la realitat i la ficció que qüestiona els cànons de bellesa. Seguint la partitura de música clàssica de Vivaldi i Strauss i la música electrònica i contemporània de Matmos i Koudiam, Graces va teixint una peça escultòrica i pop que investiga els diversos tons d’un encant insolent que pot anul·lar tots els estàndards de bellesa.

La coreògrafa i performer italiana Silvia Gribaudi qüestiona els estereotips de gènere, les identitats i el concepte de virtuosisme en la dansa anant més enllà dels clixés i les aparences. El treball de Gribaudi es caracteritza per elevar les imperfeccions fins a convertir-les en art amb un estil cruel, directe i còmic que no diferencia la dansa del teatre o la performance.

Silvia Gribaudi és una coreògrafa italiana guanyadora de diversos premis de prestigi internacional. La seva recerca sobre el cos humà i el nudisme li ha permès crear diferents performances centrades en l’expressivitat i la identitat dels cossos i amb les quals ha trepitjat en múltiples ocasions escenaris tan europeus com de la resta del món.

La Silvia Gribaudi proposa un taller obert a persones de totes les edats i amb coneixements de dansa o sense, amb l’objectiu que els assistents puguin descobrir el moviment a partir de l’humor, el 15 de març al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Graces

18/03/2021

Política del cos

per Jordi Sora i Domenjó

A la Quinzena de la dansa es presentava al Teatre Joventut, i en sessió única, un espectacle ben singular i amb una molt bona acollida: “Graces” de la companyia Silvia Gribaudi: Performing Arts. Inspirada en l’escultura neoclàssica de “Les tres Gràcies” d’Antonio Canova, aplega la creadora italiana amb intèrprets masculins. I demostra que l’humor és una magnífica estratègia de difusió de la dansa. A més d’una de les apostes més complicades des del punt de vista dels ballarins, en la seva combinació amb el moviment.

Diverses capes de significat entren en joc: la primera té a veure amb la condició de possibilitat de la dansa, que es confirma només limitada per l’esperit de qui l’aculli. Independentment de la qüestió física. En tant que un llenguatge propi de comunicació, està a l’abast de qualsevol i això justifica una primera part de l’espectacle on es convida l’espectador a empoderar-se. En la mesura que cadascú ho desitgi: potser aplaudint; movent-se a la cadira; o observant amb atenció.

Un altre aspecte a destacar té a veure amb aquella escultura, referència de la bellesa clàssica per proporcions, mesura i composició. Doncs bé: és aquí on es planteja una autèntica política del cos, en presentar intèrprets ben diversos: des de l’atletisme marcat de Siro Guglielmi; la figura espigada d’Andrea Rampazzo; i aspectes més naturalitzats com el de Matteo Marchesi i la mateixa creadora. Abraçats, caragolats en una unitat de vincles forts i propers. Confirmant el valor que una bona coreografia pot tenir en un grup de ball: dibuixa un conjunt; mentre que alhora permet la individuació i destaca les aptituds de cadascuna de les parts.

I encara un valor més afegit: el desacomplexament. Música clàssica i pop;  presència mig nua o completament; referències al moviment del ballet, com a la dansa contemporània; paraula i gest; representació o trencament de la quarta paret; totes les fórmules són possibles i totes apareixen en aquesta obra. Com per explicar, de manera absoluta, que la dansa -i els seus cossos- formen part d’un acte de llibertat inaudit.

Crítica publicada a El Temps de les Arts