El Grec en família d'aquest any ha insistit amb la música dels Petits camaleons, la invitació a la lectura del Flic i les propostes escèniques d'El més petit de tots. És una proposta que busca l'ombra (sobretot, en plena onada de calor) però que dedica una tarda a la canalla, quan habiualment els jardins només atenen la cultura a partir del capvespre. No hi va ajudar que el primer concert d'Eufòria, al Palau Sant Jordi coincidís de data (i que una audiència extremadament petita volgués assistir-hi). Tot i així, l 'ambient del Grec a la tarda és tranquil. Fins que arriba la sorpresa.
Dissabte la canalla es podia distreure amb el taller de titelles de Galiot Teatre. Aquesta companyia, que fa uns anys, van construir una instal·lació que permetia que les famílies s'autogesionessin per construir titelles de mides i formats ben diversos, ara ho han transformat en un espai amb dos talleristes que ajuden a completar-los. Calma, experimentació i la petita satsfació de la selfie final. Relaxat és la gandula amb música minimalista i llibres d'il"lustracions de Katsumi Komagata. Un descans, un instant d'ombra als porxos abans d'arribar a la gran esplanada del jardí. Un viatge interior semblant al d'Andrea Paz que anava espigolants espectadrs i penjant-los a les branques de l'arbre veí de la fon àrab d'entrada. No li ajudava massa el reclam del photocall del Grec amb qui es compartia visual.
La proposta era més receptiva si s'afegien, sense cues, al Contes a 2 metres. Una experiència tant senzilla com eficaç que, com ja s'ha vist en temps de pandèmia, està pensada per a què l'espectador segueixi somiant a l'altra banda del tub, davant de qualsevol adversitat. O si jugaven a convertir-se en flor i voltar pel jardí de Marga Socias (diumenge feia una versió un punt canalla del Corner Travel agency al Molinex), en la que s'imagina, s'explora, s'olora i es trenca la convencionalitat. Des d'aquesta setmana, la ciutat anirà omplint-se de llavors escampades pels parterres de la ciutat, fruit d'una operació lúdica, amb aire de revolució subversiva silenciosa ("La ciutat és un jardí"). Una mena de cant a la natura, malgrat tot, que invita a fer petites confessions al mirall. La instal·lació, amb dos jardiners voltant per les parades (construïdes amb material reciclat d'una fàbrica abandonada), recorda prou a la Biblioteca de la curiositat infinita.
Punt i a part mereix Personaje personaje. Sens dubte, la sorpresa d'aquesta vetllada. Una relectura de la vida amb ulleres transvestides, que trenca el tòpic de la sexualitat binària i que corregia, un cop i un altre (a la porta del lavabo o als avisos de megafonia convidant a "senyors i senyores" al proper concert). En un racó del Grec (al costat de la terrassa del Restaurant) feia veritables trobades de descobriment del gènere amb l'atenció i curiositat de canalla i també pares. Aire fresc, i que trenca convencions amb un joc de metàfores afinat i una veritat, un punt dolorosa ("els travestis tenim el poder de fer-nos invisibles si percebem que hi ha un perill, però això no s'hauria de produir mai", comentava). Els espectacles familiars fan saltar la banca quan aconsegueixen que els acompanyants adults de la canalla se senti interpel·lada directament per una situació o personatge. Com les ulleres liles del feminisme (que està reconstruint rols en la dramatúrga, amb treballs com el de Nus Cooperativa, per exemple), aquest teatre també obliga a revisar i a aprendre, en una inesperada tarda d'esbarjo. Aquest descobrir no és carregós, si no que allibera i escampa percepcions caducades.
