Era una de les cites més esperades de Temporada Alta per l'ambició d'una proposta que portava la signatura de dos dels noms més rellevants de la cultura europea: el dramaturg belga Guy Cassiers i la Nobel austríaca Elfriede Jelinek. Tots dos van decidir unir forces per aixecar un espectacle que posés sobre les taules la hipòcrita actitud d'Europa en el tema dels refugiats. La inacció davant el problema per part dels estats i d'una societat cínica i racista batega en el fons de 'Greensgeval' (El cas de la frontera), muntatge multidisciplinar inspirat en 'Les suplicants' d'Èsquil que va rebre una tèbia acollida en el Teatre Municipal de Girona, en el la seva estrena a Espanya.
La bona factura de les cinc produccions que Cassiers havia presentat des del 2010 en la mostra feia que s'esperessin millors resultats. L'impacte que va deixar, al 2016, l'adaptació de 'Les benignes' de Jonathan Littell pesava en l'ambient abans de l'inici de la funció. Des de fa tres anys, alarmada per la facilitat amb la qual s'amaga aquesta situació, Jelinek penja en un bloc les seves reflexions sobre el que succeeix a la Mediterrània i el rebuig d'Europa a les onades de migrants. L'autora de 'El pianista' posa el crit al cel quan el populisme inverteix els termes del problema per parlar dels refugiats com una amenaça per a una comunitat que està sent envaïda.
Aquests durs textos van incitar al director d'Anvers a edificar aquesta producció, en la qual barreja el teatre, la dansa i les projeccions audiovisuals, amb cinc actors en escena i 16 ballarins. El bon ús d'alguns d'aquests recursos, entre els quals destaquen els vídeos que recullen les inquietants atmosferes pictòriques del Bosco i les imatges dels telenotícies, no acaba d'aconseguir que la tragèdia flueixi amb naturalitat.
La primera part del muntatge mostra als refugiats quan emprenen la travessia, amb els ballarins reproduint amb els seus moviments el drama de les pasteres mentre els actors miren amb freda indiferència el que passa des del continent. La confrontació amb la realitat de la rebuda d'una Europa que no vol compartir territori amb ells es reflecteix en una segona escena, més colorista i amb imatges més febrils i agressives, mentre que l'última, més fosca, reflecteix l'aïllament dels nouvinguts a l'espera d'un destí incert. Cassiers vol que l'espectador s'impliqui en la reflexió sobre el tema amb una posada d'escena absent de metàfores i que, malgrat el seu treballat imaginari estètic, no sempre acaba de connectar amb les emocions.
