Mira, ja hi som: TP, Tortell Poltrona! –crida tot assenyalant
les inicials que coronen l’escenari de l’auditori del castell de Peralada. Acompanyat
de la imprescindible senyoreta Titat, acaben de creuar la platea i s’enfilen a
l’estrada.
Ja fa estona que la funció ha començat i que una munió
d’ulls i ullets contemplen expectants tot el que passa a la Muntanya de les
ametistes; un bosc màgic poblat per uns éssers molt especials anomenats
“grinyols” al qual arriben, buscant recer, una parella de pallassos que fuig
d’un món que ja no aixopluga les antigues caravanes i carpes de circ.
Allà hi coneixeran en Pescallunes (Toni Gutiérrez); el
gegant dels turons (Enric
Tarragó), forçut i bonàs capaç de fer volar literalment el menut grinyol
constipat (Debi Cobos); la bonica dona d’aigua (Leti García) que ha encantant el seu tímid acompanyant
(Fernando Melki), el follet trapella (Asvin López)..., hi admiraran les
acrobàcies aèries que portadors i àgils, molt ben compenetrats, duran a terme
des del trapezi, la corda, el quadrant o mà a mà… i riuran les ocurrències
d’uns divertits carboners exllenyataires amb faixa i barretina (Roberto Carlos Rodrigues i Antonio Firmino)
mentre fan de saltimbanquis i aprenen el sempre difícil art dels malabars.
Els números circenses se succeeixen lligats per la dolça veu
de Luara Mateu (narradora) com a fil conductor d’un espectacle que evidencia el
que per a Jaume Mateu ha de ser el circ: poesia visual. D’aquí la importància
de la il·luminació, l’escenografia (Txell Janot i Jaume Vilà) i la música
(Kquimi Saigi i Arnau Figueres) que, plegades, aconsegueixen crear l’atmosfera de
somni que s’hi viu i en la qual també s’instal·len en Tortell i la Titat, per fer-hi
teatre –“Xeeeecspiiiir”–, música –és clar– i els seus famosos números de la
baralla d’aigua i de la mosca assetjada.
Jaume Mateu i Montse Trias saben guanyar-se el públic petit
–ningú no és capaç de resistir-se al seu famós “Queeee bèèèèstia!”–, però també
el gran –al qual dediquen divertides picades d’ullet al·lusives a la política
de subvencions, al procés constituent o a l’excés d’empatia faunística– i saben
establir amb els espectadors una complicitat tan estreta com evident encara que
siguin fora de la seva acollidora i domèstica carpa habitual.
A casa nostra, el Circ Cric és tot un referent. I ho és
gràcies a la tossuderia i la bona feina d’una parella amb esperit de tità i ànima
de pallasso que ha sabut suplir la modèstia de mitjans i la manca de recursos
econòmics amb dosis impagables d’il·lusió, generositat i, sobretot,
d’imaginació i ganes d’anar sempre endavant.
Estrenat el passat 27 de març a la seu oficial de Sant
Esteve de Palautordera, a Grinyols no
grinyola res; al contrari, llisca suau sense que s’hi sentin sorolls estrident
ni crits de dolor de cap animaló, ni tan sols de la Maria Collonera, la seva
mítica mosca amb butlla, almenys fins que Catalunya sigui independent.
