Aquesta proposta, estrenada a l'octubre a la Sala La Planeta en el marc del Festival Temporada Alta 2019, es va poder veure la setmana passada al Teatre CCCB, dins l'extensa i multidisciplinària programació paral·lela a l'exposició Feminismes!.
GRRRLS!!! és el resultat d'un procés de treball dramatúrgic i escènic obert, impulsat per l'Institut d'Humanitats de Barcelona i el CCCB. La dramatúrgia, a càrrec de Carlota Subirós, que també dirigeix l'espectacle, parteix de fragments de diferents manifestos feministes dels segles XX i XXI. L’espai escènic, ideat per Xesca Salvà, ofereix una aparença sòbria i neutra, amb cadires, una butaca i tamborets disseminats que creen diferents ambients, i, al fons, una taula rere la qual Clara Aguilar manipula la seva pròpia música, gestiona l’espai sonor dissenyat per Pau Matas i fa de mestra de cerimònies. A més d'ella, transiten i habiten l'escena Silvia Albert Sopale, Mö Benet, Ximena Escobar, Adeline Flaun, Tamara Ndong, Alba Pujol, Mireia Tejero i Laura Weissmahr. Cadascuna d'elles encarna una teòrica feminista o exposa la doctrina d'algun dels moviments referenciats, en forma de conferència o de proclama, depenent del cas; en altres moments, en canvi, les actrius realitzen accions conjuntes i coreografiades.
L'espectacle va pujant d'intensitat i té un ritme d'allò més atraient, a partir de pauses ben dosificades, transicions sonores i l'alternança entre discursos individuals i escenes col·lectives. Tant la música d'Aguilar com la il·luminació de Guillem Gelabert contribueixen de manera decisiva a individualitzar i ressaltar els diferents subjectes polítics que assumeixen les actrius. Proliferen les sentències lapidàries, i les diferents consignes dialoguen entre si. La cèlebre frase de Simone de Beauvoir sobre la construcció social de la dona —“No es neix dona, s'arriba a ser-ho”— vertebra i cohesiona totes les demandes i posicionaments. En efecte, dins la col·lectivitat humana res no és natural, i la dona és un dels tants productes elaborats per la civilització. Com ho és l'àngel de la casa —aquell ésser intensament encantador, immensament emotiu, sacrificat i pur— que va voler matar Virginia Woolf, una altra representant del feminisme blanc i benestant també convocada a escena.
L'apassionat i vehement discurs de Gloria Anzaldúa, que constitueix un dels moments més potents de l'espectacle, per l'atmosfera gairebé màgica —recollida, íntima, essencial— que es crea, busca mostrar la terrible opressió que pesa sobre les altres, les desplaçades i desterritorialitzades. Xicana, mestissa i lesbiana, aquesta escriptora i activista va reivindicar un feminisme transfronterer i decolonial, incidint en les relacions entre gènere, raça, cos i classe social. Va denunciar l'explotació, segregació i violència que pateixen les dones subalternes, així com el classisme i l'etnocentrisme del feminisme hegemònic. El seu parlament en format de carta —Hablando en lenguas raras: Una carta a las escritoras del Tercer Mundo (1980)— s'adreça a les dones marginals i frontereres, que no tenen una habitació pròpia ni una màquina d'escriure i que, en el tràfec de la supervivència quotidiana, saben trobar moments i espais —molt precaris— per escriure.
El racisme i el supremacisme també són atacats pels postulats i demandes de l'organització feminista negra i lèsbica The Combahee River Collective (1974-1980), així com pels assaigs i discursos de l'escriptora i activista Audre Lorde, que, juntament amb Angela Davis i bell hooks, va ser una de les veus fonamentals del feminisme afroamericà, prefiguradora des dels marges de la crítica decolonial. En el fragment escollit de Sister Outsider (1984), obra en què va fer reflexions molt clarividents sobre la necessitat profunda d'abraçar la diferència, Lorde confronta les dones negres i pobres amb el feminisme blanc, avalador del racisme, i ens recorda que la supervivència no és una assignatura acadèmica.
Hi ha moments performatius de gran impacte, com el manifest ballat amb màscares de goril·la de les Guerrilla Girls —grup d'artistes nascut a Nova York l'any 1984 per denunciar la clamorosa absència de les dones artistes als museus i a les institucions—, i la coreografiada i sonora proclama de les Riot Grrrl, moviment feminista estatunidenc sorgit l'any 1991 de l'escena musical més alternativa. I de l’Angry Girl Revolution es passa a l'activisme Queer amb la potent i inspirada crida a la insurrecció transfeminista de Red PutaBolloNegraTransFeminista. Alhora, la reinvenció del desig enfront de qualsevol règim totalitari i la dinamitació del binomi sexe i gènere connecten amb el cíborg postgenèric de Donna Haraway, que va presentar el seu treball teòric com un cant al plaer de la confusió de les fronteres. En la posada en escena, la citació del Manifest Cíborg (1984) s'opera a través d'una robotització de la veu d'unes performers pròdigues en moviments alentits i pantalles luminescents. La teoria cíborg suposa la sortida del laberint del dualisme i el viatge a l'encontre de l'híbrid —mosaic identitari i quimera— que no reclama una llengua original i rebutja qualsevol mite fundador.
L'espectacle, que té la virtut de connectar manifestos i escrits mítics amb les demandes de moviments feministes menys mediàtics, en una presentació fragmentària però cohesionada per una mateixa i sòlida direccionalitat ideològica —hi ha vasos comunicants que agermanen les diferents proclames—, culmina amb una potent actuació de Mireia Tejero, que, impregnada fins al moll de l'os de la revolucionària Teoria King Kong (2006), eleva la temperatura emocional de la sala amb les paraules precises i inspiradíssimes de Virginie Despentes —“Escric d'entre les lletges, per a les lletges, les velles, les camioneres [...], per a totes les excloses del gran mercat de la tia bona. I començo per aquí perquè quedi clar: no em disculpo per res, no he vingut a queixar-me”—, que alterna amb un brillant i potentíssim, estrident i interromput solo de saxo.
Som davant un muntatge sobri i eficaçment reivindicatiu que proposa un recorregut per diferents manifestos que han configurat les darreres onades del moviment feminista. Hi apareixen figures fundacionals i també moviments menys coneguts, però totes les aportacions es revelen crucials, des del famós discurs de Clara Campoamor a les Corts de la Segona República Espanyola, l'any 1931, per demanar el dret a vot de totes les dones majors d'edat —“Yo, señores diputados, me siento ciudadano antes que mujer”—, fins a Feminismo Comunitario Latinoamericano (2010). El manifest de Despentes, que pot remetre tant a la màscara de les Guerrilla Girls com al “mundo zurdo” d'Anzaldúa, ens porta al terreny quotidià de la diferència i al judici diari sobre les dones, alhora que relliga la resta d'aportacions. El collage dramatúrgic de Carlota Subirós vertebra o vehicula una visió transversal, lliure i gens acadèmica de la història dels feminismes. Combativament plural i coherent. Lluminosa i aspra alhora.
Article publicat a Núvol el 2 de desembre de 2019
