Guerrilla

informació obra



Dramatúrgia:
Tanya Beyeler, Pablo Gisbert
Direcció:
Pablo Gisbert
So:
Rebecca Praga
Text:
Pablo Gisbert
Autor:
El Conde de Torrefiel, intèrprets convidats
Sinopsi:

Hi ha una multitud de persones durant un concert. Ballen, canten, beuen, suen. Cadascú arriba a la sala de concerts per motius diferents i tot i que estaran junts gaudint del concert durant un temps concret, cadascú mantindrà al seu cap una idea diferent del que ha vist durant la nit. Així, sota un mateix context, les històries privades de cadascú es barregen en un mateix llenç.

www.elcondedetorrefiel.com

Espectacle finalista a Noves Tendències al Premi de la Crítica 2017

Crítica: Guerrilla

26/11/2017

Punt final a un format escènic que ja és codi, ha deixat de trencar

per Jordi Bordes

El Conde de Torrefiel té un plantejament escènic que ha sabut explotar diversitat de vegades. Per una banda, una imatges que pot ser impactant o avorridament plana (que la converteix en transgressora per emmarcar-la a escena) amb uns textos que evoquen a unes reflexions amb contiunes referències cinematogràfiques o literàries i que en disfruta i en fa dsorna a la vegada. També ha destacat per construir uns títols impossibles i, sovint, unes interpretacions postdramàtiques, sense personatges realistes que exposen la situacio més que la representen. Sonats son els exemples de La chica de la agencia de viajes nos dijo que había piscina en el apartamento o Escenas para una conversación después del visionado de una película de Michael Haneke. Ara el format ja no trenca si no que és un continent molt versàtil per incloure tot allò que volen dir, sense massa experimentació. Per a a aquesta Guerrilla han volgut furgar en la història de les 80 persones que intervenen a escena. Han construït unes històries ben quotidianes per denunciar el poder d el'economia sobre tothom i tot, i signar a favor de l'avorriment, com a eina per combatre aquest èxit i sensació d'estar sempre perdent el temps.

Ho fan amb tres quadres que solapen amb els quadres que es poden veure, tot i que en realitat són no actuacions. Perque la conferència ensenya el púbic que escolta la classe magistral de Castellucci en italià (els sobretítols porten la trama i el úblic molt més enllà). Posteriorment, hi ha la classe de tai-txí amb la blancor i l'esència contrastant amb el desenllaç de rave desenfrenada. 

El seu format funciona. La manera d'exposar la seva càustica mirada sobre la realitat és implacable i impecable. Però és hora que busquin nous formats si pretenen seguir sent vanguardia, trencant amb els codis preestablerts. Hi ha molts exemples de grups que s'hi han inspirat i han donat passes més enllà. El més jove és la producció Los bancos regalan sandwicheras y chorizos.