Hai, la pescadora de sueños

informació obra



Direcció Musical:
Emmanuel Villaume
Direcció:
Davide Livermore
Sinopsi:

La obra teatral de màgia poètica Hai, la pescadora de sueños fa una proposta un viatge per la imaginació. La pescadora màgica troba en la seva travessia diversos objectes que transforma en sorpreses màgiques.

Joana Rhein és maga, artista plàstica y actriu. Ve del Brasil y porta 20 años explorant el potencial poètic de la màgia.Amb un missatge inspirador d'amor i creativitats infinits.  

Aquesta proposta singular està dirigida per Miquel Crespi, un històric de La Cubana.

Crítica: Hai, la pescadora de sueños

30/07/2019

La llibertat convertida en una heterodoxa proposta familiar

per Marc Sabater

El desaparegut i enyorat Carles Santos deia que “la música, ben il·luminada, sona millor”. Aplicant, certament de forma bastant patillera una senzilla regla de tres a aquesta sentència, podríem dir que “la màgia, ben bastida, és encara més inspiradora”. No sé si Joana Rhein i Miquel Crespi, artífexs de Hai, la pescadora de somnis, havien sentit la frase de Santos però el que està clar és que amb la seva proposta han anat bastant més enllà del que seria una simple sessió de màgia per construir un espectacle heterodox que barreja l’il·lusionisme amb el teatre d’objectes i el de gest, afegint-hi fins i tot un polsim de clown.  

Una amplitud de mires que es tradueix en una peça inspiradora, divertida i sorprenent, englobada en allò que anomenem teatre familiar i que, a la pràctica, vol dir per a tots els públics. En definitiva: els petits de casa s’ho passen d’allò més bé i, com sempre en aquests casos, els grans, doncs també.

Hai, la pescadora de somnis és la llibertat posada en escena al servei d’un viatge a través d’un oceà oníric que, com la màgia, no admet lectures racionals. Amb una destresa absoluta, Joana Rhein es vesteix en un personatge indeterminat capaç d’executar trucs de màgia de prop, il·lusions més elaborades, mim, moviment... Tot plegat amb una excel·lent banda sonora composada pel músic Mario Cortizo i a les ordres d’un Miquel Crespi que és gat vell en l’art de seduir l’espectador i mantenir-lo enganxat al que passa en un escenari, en aquest cas, també desdibuixat.

Llibertat, també, per a arribar allà on el pressupost no ho fa, amb una escenografia feta a base de material d’aprofitament i reciclatge que acaba convertida, juntament amb la música, en un personatge més de la proposta per la seva inusitada consistència. Llibertat, al cap i a la fi, per fer l’espectacle que els ha vingut de gust fer. I probablement aquesta sigui la clau perquè aquest viatge deixa tant bon regust.