És cert que els contes clàssics poden ser molt cruels. Només cal pensar amb la versió angoixant de La caputxeta galàctica. O el malson de Boscos endins d'Stephen Sondheim. O que Juan Mayorga escriu un terrible Hamelín, en què hi apareix un fosc conte de pederàstia. La mirada que es pot fer sobre una narració de cotó fluix pot ser molt tètrica i descobrir obsessions malaltisses. En la voluntat de contemporanitzar, de posar una empremta a la narració clàssica, sempre iniciàtica (qe amaga una certa lliçó moral) cal anar-hi amb brúixola. I en el teatre familiar, massa dècades sobrevivint a la seva sort, es troba a faltar la dramatúrgia que esbrossi i que enfoqui bé quina és la intenció de posar en peu un conte a escena.
Certament, si hi ha algun element que venç en la posada en escena d'aquest muntatge és un preciós i enginyós espai escènic. La sensació de marabunta de rates hi és. I la divertida aparició dels personatges i cases (com si fossin matroixques) permet que hi hagi immediates transformacions de personatges. Certament, es tracta d'una companyia amb quatre intèrprets a escena i aconsegueixen multiplicar-se per tres, pràcticament.. El mèrit és que traça un paisatge i també que es va transformant màgicament als ulls de tothom. També és molt agraïda la sensació de joc dels intèrprets que, ja d'inici, busquen connexió amb el públic i saben trobar la sorpresa (l'aparició de la quart intèrpret) abans de muntar l'espai amb exactitud suïssa.
Però tot aquest terreny adobat i fèrtil es perd quan es decideix que la plaga de rates no vingui d'enlloc si no que sigui una mena de malefici (no se sap practicada per qui, potser pel propi Hamelí?) en què les persones ambicioses mutin (no expliquem en què per no fer spoilers). Quan Hamelí fa net de les rates desapareixen els adults. I ho remata quan la Junta de govern aposta per embutxacar-se la recompensa. Sense adults, no hi pot haver reconeixement de la culpa i el segon cop que es fa servir la flauta s'endú el que quedava de vida del poble. Si es volgués jugar a aquesta corda, caldria que el to (com ara l'espai sonor) ho indiqués amb una música cada cop més tètrica. Amb aquesta lectura, esclata la tesi moralista (que podria estar bé si va a parar a algun lloc) però és que es demostra incoherent perquè el major ambiciós de tots és el protagonista que no pateix la transformació i que, si ell n'era el causant del malefici, acabarà sense cap mena de recompensa. XipXap Teatre fa un viatge pel conte sense brúixola. I això sí que crea incertesa. Llàstima. Perquè a darrere queden uns actors que volen jugar generosament i una escenografia en cntínua transformació.
