Hamlet. Chela De Ferrari.

Teatre

informació obra


Sinopsi:

Quins són els somnis i les frustracions d'una persona amb síndrome de Down? Elles mateixes ens ho expliquen a partir de la versió d'una de les obres més conegudes de la dramatúrgia universal, portada a escena per una companyia peruana.


"Ser o no ser". Amb la frase més coneguda del Hamlet de Shakespeare, la humanitat es pregunta, des del segle XVII, la finitud de la vida i la necessitat de prendre partit i d'actuar davant els esdeveniments. Ara, però, una companyia teatral peruana i la directora que la condueix, Chela De Ferrari, la fan servir també per interrogar-se i per interrogar el públic sobre les persones amb síndrome de Down i sobre el paper que han de tenir en la nostra societat. Què implica el fet de "ser" quan no existeix un espai on se't prengui en consideració? Com considerem la resta d'éssers humans la vida de les persones amb síndrome de Down? Quin sentit té la seva existència en un món regit per l'eficiència, la productivitat i uns models impossibles de bellesa?

Tot comença amb la trobada de la directora amb Jaime Cruz, un dels protagonistes d'aquesta funció. Era un acomodador del Teatre La Plaza, a Lima, que un dia li va confessar la seva gran ambició: pujar com a actor a l'escenari del teatre on havia treballat durant anys venent programes de mà. De Ferrari feia temps que volia portar a escena un Hamlet, però any rere any descartava el projecte perquè no trobava l'actor adequat, fins que es va produir aquesta trobada amb Jaime Cruz. La directora va veure en ell la possibilitat de donar-li un sentit nou representant-lo en una versió especialment lliure amb una companyia d'actors i actrius amb síndrome de Down encapçalats pel mateix Cruz. Frases i monòlegs del text original es combinen aquí amb experiències reals de la vida dels actors i actrius, i ens ofereix la possibilitat d'endinsar-nos en els pensaments, les esperances i els desencisos de persones que sovint són ignorades directament pels qui les envolten.

Signa la posada en escena Chela De Ferrari, una directora teatral nascuda a Lima que va estudiar pintura i teatre. És directora del Teatre La Plaza des que es va fundar, fa gairebé dinou anys. L'organització es defineix com “un espai de creació teatral que investiga i interpreta la realitat per construir un punt de vista crític que dialogui amb la seva comunitat”. L'any 2013 va crear “Sala de parto", un programa per estimular el naixement de noves obres i autors peruans. En la seva carrera com a directora i dramaturga ha realitzat més d'una vintena de muntatges teatrals, entre els quals La cautiva, de Luis Alberto León; Mucho ruido por nada, adaptada per ella mateixa a partir de l'obra de Shakespeare, i Hamlet. L'any 2019 va crear La Plaza Media, una àrea dedicada al desenvolupament de cinema i projectes transmèdia. Actualment edita la seva primera pel·lícula documental, Ser Hamlet, que documenta el procés d'assaig d'aquest muntatge teatral.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Hamlet. Chela De Ferrari.

12/07/2022

El coraje de ser

per Juan Carlos Olivares

Hamlet es un pozo sin fondo. Es posible que los directores recurran una y otra vez a las desventuras del príncipe de Dinamarca porque en cada línea se abre una inesperada veta de significado para explotar su propia mina escénica. Y no sólo con el universal “ser o no ser”, aunque esta sea también en parte la llave del montaje de la peruana Chela de Ferrari con un reparto formado por personas con discapacidad cognitiva. Intérpretes con síndrome de Down que hacen de su presencia en el escenario un acto de reivindicación de la diversidad del género humano. Primer aviso: aquí quien se adapta a otra manera de hablar, moverse, de entender el tiempo, es el público. Las cosas claras desde el principio. En este encuentro no hay espacio para la pena o la incomodidad.

Establecido el acuerdo, este Hamlet prosigue centrado en las escenas y los personajes que enfatizan tres aspectos del texto: las relaciones paternofiliales, el arte de la interpretación y, por supuesto, el dilema existencial. Shakespeare acompaña las experiencias personales de la compañía. El pretexto dramático para crear un reflejo nuevo sobre qué es vivir, sentir y sufrir cuando tu fenotipo te coloca sin remedio en el mito condescendiente de un colectivo minorizado y te arrebatan la individualidad. Una protesta que también se planteaba en Mare de sucre de Clàudia Cedó. Así se explica una estructura fragmentada que reproduce -a veces explícitamente- la intrahistoria de los ensayos. Vemos aquello que tiene como resultado un encaje perfecto entre las palabras de Shakespeare y la vivencia de los intérpretes, aquello que despierta en el público un revulsivo empático.

Pero De Ferrari no se limita a exponer. El montaje, a pesar de su austeridad formal, encuentra cómo insertar en el testimonio la dimensión estética del teatro contemporáneo o la referencia culta de nuevos clásicos, como el montaje de Hamlet de The Wooster Group y su juego de la reproducción milimétrica. Esta vez no es Richard Burton el príncipe invocado sino la película protagonizada y dirigida por Lawrence Olivier en 1948. Y en esa confrontación entre leyenda y presente, se impone la fuerza de la voluntad de ser ante la lánguida impostación del mito. Quizá sea esta presencialidad tan potente uno de los aspectos más destacados de este montaje. Tanto que -como destacaba la compañera de criticas Alba Cuenca- la energía que clausura la función posea la misma electricidad de la protesta festiva de Paisajes para no colorear de Marco Layera. Ese coraje generacional que recorre las sociedades de Sudamérica y provoca cambios.