“Vull ser una dona”, exclama el personatge que tot just començar l’obra de Heiner Müller “La màquina Hamlet”” (un text fonamental del teatre postdramàtic que fa pocs mesos va passar per la Sala Atrium dirigit per Marc Chornet Artells) , se’ns ha presentat afirmant que “Jo vaig ser Hamlet”. I aquesta afirmació contrasta per cert amb la que fa a la mateixa obra de Müller la suïcida enamorada del príncep, quan irromp a l’escenari exclamant amb contundència “Jo sóc Ofèlia”. Mentre Hamlet , en plena crisi postdramàtica, ha deixat de ser, Ofèlia per contra sembla haver trobat la forma de ser d’una vegada. Quelcom que reafirma quan tot seguit ens deixa anar “Ahir finalment vaig deixar de suïcidar-me. Ara estic sola, amb els meus pits i les meves cuixes i el meu úter. Destrueixo l’instrumental del meu captiveri.” Més en davant, serà ella mateixa qui li pinti els llavis de vermell a qui va ser Hamlet, i ara vol ser una dona que es vesteix amb la roba d’Ofèlia.
El cert és que, molt abans de Müller ,i sense cap mena d’implicació postdramàtica ni d’intenció voluntària de capgirar l’obra de Shakespeare des d’una perspectiva de gènere, Hamlet ja havia estat una dona quan la mítica Sarah Bernhardt (massa diva com per permetre que un personatge així s’escapés del seu repertori) decidí posar-se sota la pell del príncep. Molt de temps després va seguir el seu exemple a casa nostra ( i concretament, utilitzant com a escenari el Teatre Grec ) una joveníssima Núria Espert que ja estava feta a assumir qualsevol repte, si tenim en comte que havia debutat al mateix Teatre Grec tot interpretant Medea amb només dinou-anys de res. D’això, n’han passat ja més de sis dècades. I des de llavors, han estat nombroses les actrius que arreu el món han adoptat la complexitat psicològica i l’erràtic comportament de l’hereu de la corona de Dinamarca que mai no arribarà a ser coronat. Això, tret que algun dia algun autor agosarat decideixi que després de pronunciar les colpidores paraules “La resta és silenci” el príncep faci una revifada, i d’ella en surti una seqüela.
Val a dir, doncs, que la prestigiosa creadora brasilera Christiane Jatahy no ha estat precisament una pionera, ni a l’hora d’assignar-li el paper de Hamlet a la, d’altra banda, excel·lent actriu Clotilde Hesme ( llàstima que la direcció l’obligui sovint a excessos cridaners més vistosos que efectius) , ni a l’hora d’endinsar-se en el text original tot volent desconstruir-lo, atorgant-li al tema del gènere un destacat protagonisme. Però el fet de no haver estat pionera no seria pas motiu de descrèdit, si Jatahy hagués estat capaç d’oferir-nos a partir d’aquests referents una visió veritablement intensa i veritablement personal de l’obra que té entre mans. Jatahy tampoc era cap pionera pel que fa a l’ús de la incorporació d’imatges filmades en directe que conviuen virtualment amb les accions teatrals físiques, quan ens va presentar les seves magistrals versions de “La senyoreta Júlia” i “Les tres germanes”. I malgrat tot, el talent excels que demostrava llavors aconseguia que aquesta convivència entre la imatge tangible i la imatge virtual li aportés una nova mirada a aquells textos , tot recolzant-se alhora en una sòlida dramatúrgia oberta també a noves significacions. Però des de llavors, la trajectòria de Jatahy ha estat la trajectòria progressivament decebedora d’una creadora que sovint s’ha perdut per uns boscos creatius(la seva ja irregular però encara farcida de bones idees aproximació al matrimoni Macbeth portava com a títol “A floresta que anda”) de vegades dominats en excés pel discurs, i de vegades incapaços de mantenir aquell equilibri entre l’element cinematogràfic i la tangibilitat escènica que tant ens havia admirat ( aquí tenim com a exemple aquella “O agora que demora” inspirada en “L’odissea” ).
La pregunta que s’obria davant aquest “Hamlet” perdut pels plecs dels temps, implicava que s’obrís alhora una encoratjadora expectativa : i si la Jatahy havia fet un pensament, i havia alhora decidit tornar a adoptar la perspectiva amb la qual s’havia apropat en altres temps a Strindberg i Txèkhov ? I la resposta no ha pogut ser més descoratjadora, malgrat la seva prometedora arrencada. Una arrencada que inclou els dos únics fragments de l’espectacle en els quals la imatge videogràfica es capaç de sorprendre’ns i enxampar-nos. Primer, gràcies a l’aparició entre els arbres d’un bosc de l’espectre del pare de Hamlet , interpretat en aquest cas per un actor ( Loïc Corbery) que, curiosament, fa no res va protagonitzar la seva pròpia versió de “Hamlet”. La forma com irromp a escena aquest fantasma, constitueix un repte cada cop que algú aborda una nova posada en escena de l’obra de Shakespeare. I Jatahy resol el repte de forma notòria, fent que aquesta imatge primer petita i desdibuixada acabi adquirint davant l’ombra del príncep ( perdó; vull dir de la princesa) la monumental dimensió que determina tot el curs de la tragèdia. Acte seguit, la directora ens introdueix a la festa matrimonial que celebra la parella formada per la mare Gertrudis i l’oncle Claudi fent també que la celebració adquireixi potents aires fantasmals mitjançant la intromissió que realitzen en ella els miratges virtuals. Però a partir d’aquí, i parafrasejant les famoses últimes paraules del príncep, podríem dir que la resta és silenci, o gairebé. Encara que es parli molt. La parla que no diu res, o gairebé res, és equiparable a una certa forma de silenci. I aquesta és la parla que adopten tot sovint tant Hamlet com la resta de la cort de Dinamarca, perduts tots plegats no ja pels plecs del temps ,sinó també pels ples d’una dramatúrgia que vol sonar molt pomposament transcendent, però que la major part del temps, no té res a dir. Una dramatúrgia que quan vol adoptar aires molt postdramaticament postmoderns i servir els monòlegs hamletians ( començant inevitablement per aquell dubte instal·lat entre el ser o el no ser) a la manera desestructurada, no fa altra cosa que apropar-se amb vacuïtat i poca traça a allò que tan bé havia sabut assenyalar Müller en aquell text seu que pot ser interpretat des de les més variades perspectives perquè potser és simplement irrepresentable. Quan els monòlegs corregits i desvirtuats de la reina mare i de la núvia impossible no fan altra cosa que transmetre una buidor que no és existencial sinó creativa, trobes molt a faltar les veus originals d’aquestes dones que semblen ser més protagonistes perquè estan més presents a l’escenari, però que en realitat adopten una forma completament diluïda. I d’altra banda, i com ja ha quedat apuntat, L’ombra del Hamlet fet màquina de Müller sobrevola en masses ocasions l’escenari com per a no percebre que Jatahy no ha sabut extreure d’ella altra cosa que un profit merament anecdòtic. Tan anecdòtic com les constants rectificacions que fa Hamlet cada cop que algú el tracte com si fos un noi; què no se n’adonen, que ara està feta ja tota una dona?
Del que si ens adonem tots plegats, és de la forma com Jatahy dilapida els potents mitjans de producció dels quals disposa , tot oferint-nos constantment resolucions escèniques que de vegades fins i tot et recorden molt més allò que ja li has vist fer a altres ments creatives sovint amb molt més encert, que allò que ella mateixa feia fa uns pocs anys. Jatahy disposa d’un gran i vistós espai escènic amb gran cuina inclosa ( com passava al “Billy’s Joy” de la Needcompany , aquí també tenim un grapat de moments de gastronomia gratuïta) que, donada la seva modernitat, ens recorda l’atemporal bucle en el qual s’ha queda enxampada la princesa Hamlet , condemnada a repetir fins l’infinit el seu drama ; malgrat el canvi de sexe, sembla no haver trobat la porta de sortida que li oferia Müller a qui un cop havia estat Hamlet, però ara ja no ho era més. Però ni aquest vistós espai amb vistes al jardí quan els gran cortinatges fan un moviment, ni les connexions visogràfiques que ens permeten entrar a totes les estances de palau quan els personatges volen dir o fer alguna cosa d’amagatotis, ni les previsibles coreografies que de tant en tant pretenen donar-li una mica de marxa al muntatge ,ni les visibles però de vegades desaprofitades qualitats del repartiment, aconsegueixen salvar la proposta...encara que la guarneixin amb uns acabats formals d’aquells que fan patxoca fisn i tot quan no tenen res a dir.
