El Hamlet entre todos de la companyia [Números imaginarios] és particular. Aquest grup, que ja va presentar un insòlit aute sacramental de Calderón de la Barca (La cena del rey Baltasar) a Tàrrega el 2015, ha tornat amb una peça molt més coneguda, però, altra vegada, dinamitant la quarta paret. A La cena... un grup d'espectadors participaven d'aquest sopar i els altres miraven, des de la complicitat de saber-se companys dels asseguts a taula. Ara la pretenció ha crescut. Perquè atrapen tot el públic i el divideixen en quatre grups per representar els principals arquetips del drama de Shakespeare. Hi ha Claudi (el germà del rei mort), Gertrudis (la dona del rei mort que es casa amb Claudi), Ofèlia (la parella de Hamlet) i Horaci, l'amic del protagonista. Posteriorment, es van desgranant altres secundaris: l'espectre delpare assassinat, Poloni, Laertes, Rosencratz i Guildestern... Elproblema és que el Hamlet arrogant, ambiciós i venjatiu de Hamlet no permet desplegar més colors als personatges. El públic, que assumeix un dels rols, només pot exclamar-se en silenci per evitar la tragèdia, però no li hi ha l'opció a corregir-la o matisar-la. és una arrogància que acaba escanyant el suggerent plantejament.
És un treball generós del personatge de Hamlet que interpreta, juga, canta i fins i tot protagonitza una lluita marcial. La pretensió de la proposta és que els espectadors tinguin elements per defensar el seu personatge: tots tenen raons per a cada acció, encara que, des de fora, puguin semblar veritables temeritats. La pega és que aquestes justificacions no apareixen reflectides en el text i, per tant, no hi ha el controvertit debat que generaria la nova mirada. A part, el treball de Hamlet és tan abassegador que acaba demostrant que és d’una llargada contraproduent.
Tot i així, tothom surt prou satisfet de l'experiència que es trenca, puntualment, amb la desinhibició de [Números imaginarios]. Altra vegada, sense aribar a la situació clamorosa d'Harinera, la participació dels actors pretén donar nous colors a l'escena, mirant de completar el quadre que tothonm evioca del clàssic de Shakespeare, però que, en realitat, no es dóna l'oportunitat a a contradir el torrent del text. La preciositat/ dificultat del vers és menys carregosa, perquè es tracta d'una peça ja molt sabuda i que formen pat del coienxement popular (molt més que aquell Aute sacramental de Calderón). En això es torna a fer evident que el desconeixement per la literatura espanyola del segle XVII (a A x amor o Mújeres aúreas es fa denúncia del desconeixement de la literatura femenina) és molt més desconeguda que la del Skapespeare popular.
