El cos és el volum que mou la persona. En un món d'aparences el físic és un dels imperatius per tenir una relació favorable amb la gent de l'entorn. I els cànons de bellesa, amb el símbol d'Apol·lo des de fa segles, contaminen aquesta relació. En realitat, Has de canviar la teva vida convida al coneixement del cos propi i a la seva protecció a partir d'exercicis gimnàstics diaris (cal·listènia).
L'experiència és insòlita perquè convida a practicar exercicis de manteniment en un parc amb auriculars individualment.. Es tracta d'una sèrie que tothom culminarà i a partir de l'entrenament de cada cos. Però va molt més enllà perquè reflexiona sobre els cossos i sobre la salut (també la mental), sobre com reforçar el jo quan la comunitat l'ignora o desaprova per sortir dels cànons de bellesa. És també un viatge metafòric. Com el que Servand Solanilla expressa a l'inici, presencialment llegint Rilke (Tors arcaic d’Apolo) amb traducció de Feliu Formosa, que acaba amb el vers que dóna títol a l'experiència.
En els descansos de les sèries d'exercicis es fan reflexions sobre la cura del propi cos o les crisi per acceptar-lo davant el rebuig generalitzat. són idees que sobrevolen impresos als petos dels participants. A Olot, cada grup de 8 persones compta, com a mínim, amb algun dels esportistes que Solanilla va trobar-se en el Parc de les Móres entrenant individualment. L'acció solitària i comunitària trenca la imatge dels programes d'Eva Nassarre dels anys 80. Treballar en solitari i, aparentment, sense que ningú t'observi, treu la sensació de competitivitat, de demostrar tenir un cos més vigorós que els altres.
Probablement, estaria bé rescatar als descansos fragments literaris (més o menys populars) en relació amb el cos que permetés construir una lleu trama sobre la que introduir-hi cada exercici. L'àudio també explica com s'ha de fer cada exercici. Potser seria bo acompanyar d'un petit dibuix a cada estació dels músculs que s'han d'activar per certificar que el moviment repetitiu (breu) és el que correspon.
Rilke s'inspira en el tors d'una escultura d'Apol·lo. És un cos sense braços ni cap però que l'insinua que ha de canviar de vida. Ensenya una columna vertebral recta, ben reforçada per una musculatura que, en cap moment, es mostra desproporcionada, sobredesenvolupada. Sense rostre és un cant a una bellesa natural, sense els excessos i les comparacions d'uns amb altres. Un altre cos solitari que se sustenta davant l'abisme i que respon a les demandes pràctiques del cervell (tot que l'hagi perdut). Interessant analogia.
