Hidràtica és una peça interdisciplinària no realista. És un espectacle de teatre físic, circ mínim, manipulació dobjectes i vídeo projeccions. Es construeix a través de diferents escenes independents que, de manera subtil, reflecteixen la relació entre l'ésser humà i l'aigua. Les escenes passen del concret a l'abstracció, convidant a imaginar la nostra actual i futura relació amb l'aigua. Un personatge atemporal en una habitació surrealista concebuda com a dispositiu ecològic que col·lecta, filtra i recicla aigua; Una dona o un ocell, la purificació o la set, la lleugeresa o la pesantor. Planteja accions concretes, solucions practiques i escenes oníriques, somnis d'aigua present, malsons d'aigua absent.
Elevat a la màxima potència. L'equilibri de Nicoletta Battaglia amb la copa és un magnífic punt de partida per parlar de l'aigua, de la necessitat de tenir-ne cura. Igual que a On? Com? Aigua el relat xopa atencions sensibilitzades infantils i adultes. El personatge emmagatzema l'aigua, quasi gota a gota en un quadre exquisit de circuits Quimicefa (o Franz de Copenhague) que permeten constatar el principi dels vasos comunicants i la inèrcia en un element líquid. El número clàssic d'equilibri amb vertical necessita d'uns quadres que allarguin el muntatge i també ventilin la disciplina, per no esgotar. I la poètica de la física bàsica, la sorpresa surralista en forma de màscara regadora i l'audiovisual són uns bons punts de fuga.
La veritat és que l'exercici funciona millor amb la canalla que voreja els 10 anys perquè els més menuts els supera la poètica exquisida, de seguida demanen més estímuls que la cadència del muntatge no els hi donarà. Sí que hi ha un acurat audiovisual tendre i suggerent tot i que és més descriptiu que narratiu perquè les imatges coincideixen amb l'element que manipula l'artista, però no hi dialoga (amb l'excepció de la dutxa de quitrà, que ens remet sens esaber-ho a Là i Falaise o, la coeografia de Maria Subirà que la va dur a la final d'Eufòria.
Tot i això, es percep una producció molt cuidada, procurant disposar d'il·luminació concreta per instants culminants, sigui amb una simple llanterna o amb focus que reforcen l'aigua amb colorant verd perquè el públic pugui veure la dificultat de l'equilibri sigui recolzant la copa al front a les lumbars o al rostre. Tanta delicadesa contrasta amb un final que arriba a port, però que en comptes de mostrar una victòria èpica, ofega la planta (i el públic reacciona amb un "oooh" d'un cert desencant després de veure com la peça evolucionava màgicament per aconseguir un propòsit que, al final, sembla caure com una torrentada del Garraf. Hi ha idees precioses amb una imatge final visualment molt potent però la peça pateix d'una desconnexió argumental. Potser en aquest cas evitar trobar-hi un relat benintencionat i deixar-se meravellar per la plastiticitat dels quadres.
