Hija de tigre

Teatre

informació obra


Direcció:
Italo Gallardo
Intèrprets:
Daniela Jofré, Ébana Garín, Carolina Diaz, Pilar Ronderos
Escenografia:
Rodrigo Ruiz
Il·luminació:
Laurene Lemaitre
Autoria:
Quim Bigas, Ramon Molins
Sinopsi:

Peça de teatre documental i biogràfic d'aquesta companyia xilena que des de 2008 ha endegat 8 espectacles amb un enfocament multidisciplinari que posa en dubte allò que creiem conèixer per posar en relleu el que sovint amaga la història. Tres dones reconstrueixen la figura paterna per intentar comprendre i desmitificar la concepció d'aquest rol. A través de documents, fotografies, cartes, roba i altres empremtes, recerquen en els records per mirar-s'ho des de la distància. Entrellaçant les tres històries individuals, cada una marcada per un trencament que opera com a marca fundacional, es posa en tensió la idea de família instaurada en la societat occidental.

Crítica: Hija de tigre

11/09/2018

Tríptic documental sobre la diversitat dels pares

per Jordi Bordes

Els tigres són animals voraços. La relació que han tingut aquestes tres actrius amb els pares també ha tingut moments d'una certa violència. El treball d'aquesta companyia vol ser molt honest. Ensenyant la seva intimitat. Projectant, d'una manera volgudament precària els seus àlbums de fotos. Són tres històries diferents que es complementen, o en tot cas, mostres tres vertents de la paternitat, sovint relacionada amb la persona que té menys relació amb els fills perquè es dedica, per exemple, a portar un sou a casa. És evident que hi ha  moltes altres raons (com el del pare amb una doble família).

El testimoni en primera persona recorda prou el treball de La Conquesta del Pol Sud: Nàdia (2014), Claudia (2016) i Raphaëlle (2018). En aquestes peces, els dos membres de la companyia s'integren  en part a la narració. Fan com una entrevista en diecte. I evoquen (através de la paruala o el vídeo) allò que van trobar i allò que van pensar. Son dues peces claus per poder empatitzar amb el públic i aportapr el testimoni des del vessant més humà. No es troba aquesta connexió amb els de la companyi La Laura Palmer. La molt interessant narració a tres veus (de tres pecxes paral·leles) podrien trobar-se en el fil narratiu: això podria apropar-ho més al públic. Possiblement, un espai més íntim (l'Ateneu de tàrrega és immens i costa molt connectar a tanta distància) el faria molt més impactant.