Hilos

Teatre | Familiar

informació obra



Direcció:
Rosa Díaz, Joan Font, Jaume Policarpo
Intèrprets:
Rosa Díaz
Composició musical:
Ángel Pereira
Companyia:
La Rous
Escenografia:
Davide Scatá, La Rous Teatre
Vestuari:
Laura León
Il·luminació:
Jose Díego Ramírez
Producció:
La Rous i AAIC
Autoria:
Jaume Policarpo
Sinopsi:

Venim al món units pel cordó umbilical que ens entrellaça d’ una manera única a la nostra mare, però... què passa després amb aquest fil? El cordó es talla en néixer, però el vincle que es crea entre ambdues parts, com un fil invisible, roman viu. Us parlo de la història de la meva mare, una dona plena de vida, que va donar a llum catorze fills units a ella per un fil. Us parlo dels fils transparents que la vinculaven de manera indissoluble a la seva família i del llegat que ens va deixar a cadascun per ser capaços de teixir els nostres propis fils.

Crítica: Hilos

09/04/2016

Una Rous amb ganes de compartir un racó molt íntim de la mare i d'una època

per Jordi Bordes

La Cia. Rous és una companyia que presenta habitualment treballs molt acurats en la seva presentació i amb allgun tema de fons, habitualment dur i que genera un punt de controvèrsia. Si manté el seu gust per a la recerca d'evocar de la millor manera possible allò que vol transmetre, aquest copp el quadre que presenta és molt ´´intim: un veritable homenatge a la seva mare. El més local és el més global; i, per això bona part dels passatges (la Guerra Civil, la gana, l'enamorament, la maternitat, la feina a casa...) remeten a un passat prou comú per als pares de la canalla d'avui que té un regust a fotos sèpia que els fills d'avui creuen que provenen de fa 150 anys. La nostàlgia és un element que remet, ai, a quadres que (tot i que són certs) ja responen massa a l'arquetip, extrem que potser l'obliga a  recórrer per viaranys ja coneguts (a diferència dels altres espectacles, que permet considerar-la notablement). També la metàfora del fil com a vida és un recurs habitual en contes i espectacles: Biblioteca de cuerdas y nudos o Ârtica, per exemple. Potser per les ganes de fer molt pròxima la mare que no podia tenir fills (i n'acaba tenint 14!) Rous s'explica molt, desdoblant-se a vegades amb la mare, o distanciant-se assumint el paper de filla que narra. 

Tot i això, sí, commou aquest retrat d'aquella Espanya de blanc i negre que es viu amb la felicitat íntima d'una llar que toca coompartir-ho tot. Aquesta mare anònima es converteix en una mena d'heroïna que evidencia l'amor i el tendre i dolorós record que l'artista té a la seva mare: la porta tatuada al cor i la presenta amb la senzillesa d'una redacció d'escola de primària, amb una dolça ingenuïtat i un univers d'elements que tenenun volgut punt de màgia i record, naïf.