Hilos

Teatre | Familiar

informació obra


Direcció:
Rosa Díaz, Joan Font, Jaume Policarpo
Intèrprets:
Rosa Díaz
Composició musical:
Ángel Pereira
Companyia:
La Rous
Escenografia:
Davide Scatá, La Rous Teatre
Vestuari:
Laura León
Il·luminació:
Jose Díego Ramírez
Producció:
La Rous i AAIC
Autoria:
Jaume Policarpo
Sinopsi:

Venim al món units pel cordó umbilical que ens entrellaça d’ una manera única a la nostra mare, però... què passa després amb aquest fil? El cordó es talla en néixer, però el vincle que es crea entre ambdues parts, com un fil invisible, roman viu. Us parlo de la història de la meva mare, una dona plena de vida, que va donar a llum catorze fills units a ella per un fil. Us parlo dels fils transparents que la vinculaven de manera indissoluble a la seva família i del llegat que ens va deixar a cadascun per ser capaços de teixir els nostres propis fils.

Crítica: Hilos

10/04/2016

Tot un homenatge

per Iolanda G. Madariaga

El gran talent de Rosa Díaz torna a emocionar-nos amb una peça que és un volgut i sentit homenatge a la seva pròpia mare. Itziar Pascual i Joan Font signen en col·laboració la dramatúrgia i la direcció, respectivament, d’aquest personal espectacle. Malgrat no ser un espectacle pensat específicament per al públic més jove, La Rous desplega el seu món poètic sobre l’escenari com una parca i tots, petits i grans, quedem atrapats en la seva teranyina. Els més petits saben veure en l’actriu/creadora el seu lliurament absolut al joc: Rosa Díaz no “fa veure” que juga, les seves joguines escèniques prenen vida perquè han sortit del seu imaginari reivindicant un paper, un cos a escena. Amb petits trucs de màgia, ombres, projeccions, pop ups... broda una història personal, la de la seva mare. Amb un desenvolupament més o menys lineal. Entrant i sortint del personatge, va fen un recull de jocs infantils, costums, frases fetes i músiques que apel·len a la memòria sentimental dels més grans. Tot amb un curós vestuari, dins un espai escènic que es transforma en el mateix desenvolupament de l’espectacle. Potser no és el millor espectacle, de La Rous -la pròpia actriu reconeix davant el públic que li queden coses per polir- però potser sí és el més sentit. Té moments colpidors com el del dol, d’una gran bellesa, que, com altres moments també brillants, acompleixen una de les funcions del teatre com escola de sentiments.