Gairebé sempre, la pervivència de la literatura popular de
tradició oral es deu a la tasca de folkloristes que, com mossèn Alcover o Joan
Amades –per posar-ne exemples propers–, van dedicar-se infatigablement i
perseverant a recollir, transcriure i publicar la riquesa de contes, llegendes,
poemes o cançons transmesos oralment des de temps immemorials.
Aquesta és també la via que va seguir el relat que donà peu a una
de les partitures més conegudes d’Igor Stravinsky: Història del soldat. Recollida inicialment per Alexandr N.
Afanasiev (1826-1871), Charles-Ferdinand Ramuz la va convertir en llibret
(1917) a instàncies del mateix Stravinsky, aleshores exiliat a Suïssa. La
precària situació econòmica del compositor va fer que l’obra fos concebuda com
una mena de peça teatral o obra de cambra per ser «llegida, tocada i ballada»
per una petita companyia o una troupe
de circ formada per set músics i tres actors que l’haurien de representar per
tot el territori. Un projecte que, malauradament, la irrupció de la virulenta grip
espanyola va tallar de soca-rel.
La vivacitat de la música i les evidents possibilitats dramàtiques
han afavorit les múltiples i diverses versions i adaptacions –una de les
últimes ha estat la d’Albert Tola i Ferran Carvajal amb l’OBC– que s’han fet de
les vicissituds d’aquest soldat de permís que, de camí cap a casa, topa amb el
diable, hi fa un pacte i li dona el seu pobre violí a canvi del llibre que el
farà ric.
Nascuda com un encàrrec de l’Opéra de Lyon per commemorar els cent
anys de la seva estrena a Lausanne, el 1918, sota la batuta d’Ernest Ansermet,
la proposta d’Àlex Ollé i la Fura dels Baus sobresurt per la seva
contemporaneïtat i una posada en escena impecable en què destaca la
col·laboració de Ramon Simó i Valentina Carrasco. Sobre la base original i conservant-ne
l’esperit fàustic, plasma essencialment la influència de la pel·lícula Johnny Got his Gun (Johnny cogió su
fusil) i la carta de suïcidi de Daniel Somers, un soldat nord-americà que no va
poder superar el trauma que li provocà haver lluitat a l’Iraq, ambdues realment
estremidores.
El director barceloní ofereix una lectura actual i crítica que
posa de manifest l’horror i les conseqüències de la guerra i que ens arriba a
través d’imatges filmades, terribles i explícites, però sobretot gràcies a Sébastian
Dutrieux, un actor que s’erigeix amb força i mestria com a narrador, soldat i
diable en un treball esgotador, de matisada expressió física i vocal que sap mostrar
l’angoixant patiment del seu personatge.
D’altra banda, si la partitura d’Stravinsky beu de diferents –i
llavors modernes– influències, com el jazz, la música de circ, el rag-time o el tango, també ho fa la
d’Oller, que combina diferents disciplines –música, teatre i cinema– per
confegir una història d’avui construïda a partir de la contraposició (o
juxtaposició, segons com es miri) de vàries històries paral·leles
protagonitzades pel mateix soldat en diferents realitats. L’una s’inspira en el
film de Trumbo, i el mostra físicament a l’escenari, en estat de coma al llit
d’un hospital on el visiten amics i familiars; l’altre, sorgit a partir de la
carta de Somers, ens fa sentir la veu del seu deliri esquizofrènicament
desdoblat a través d’un alter ego que
s’identifica amb el diable. Mentrestant, a la paret del fons, s’hi projecten
escenes que remeten al passat, imatges felices o colpidores que ajuden a
construir el relat.
L’escenografia de Lluc Castells divideix l’escenari
verticalment de manera que la part superior és ocupada per la jove i magnífica
Orquestra Simfònica Camera Musicae i la inferior és destinada a la
representació escènica. Sense trencar, però, la unitat dramàtica d’un muntatge
formalment i emotivament reeixit que, salvant les distàncies, uneix Stravinsky
i La Fura en la voluntat compartida de formular uns nous cànons estètics dins
un corrent decididament innovador.
