Si no recordo malament, l’últim cop que vam tenir noticies del teatre de
Jon Fosse a casa nostra, va ser amb l’estrena de “ I Am the Wind”, un text que
Patrice Chéreau , amb l’ajut d’una veritablement espectacular i decididament
sensacional i molt humida escenografia
de Richard Peduzzi i dos actors prodigiosos , transformava en un muntatge de
força colpidora. Bé: així ho vaig veure jo, i així ho vam veure unes quantes - no moltes- persones més . El cert és que la proposta , aquell diàleg entretallat i el·líptic
entre un home fatalment atret per la possibilitat de la seva pròpia
extinció, i un altre home –la relació
entre tots dos, és un altre punt sobre el qual l’autor manté una considerable
dosis de misteri- que intenta ancorar –lo a la vida i impedir el seu naufragi
definitiu, va dividir força les opinions generals, i va ser rebuda amb un certa
fredor. I si dic això, és per anar preparant el terreny. El teatre d’aquest
autor noruec que, malgrat les aparents dificultats que ofereix la seva
escriptura, es troba entre els autors contemporanis més representats arreu del
món – i pel qual, el mateix Chéreau sentia una declarada feblesa - , és un
teatre que pot transmetre una aparent fredor i provocar un cert desconcert. I també, una certa ( i
buscada ben conscientment ) impaciència. La perillosa impaciència de voler
saber-ho tot,, i quant abans millor; la perillosa impaciència de voler tenir ben definits els personatges que es
presenten davant nostra amb una ràpida mirada. Fosse porta fins l’extrem un
tret característic que comparteix amb un grapat més d’autors d’aquestes
darreres dècades , i que , malgrat les diferències evidents que existeixen
entre ells, pot recordar també una mica l’univers de Samuel Beckett, i
.especialment- la forma de fer teatre
del mestre Harold Pinter. Com amb Pinter, també aquí estem a la terra de ningú
de les paraules a mig dir, dels escenaris es diria que d’aparença ben prosaica que semblen amagar dins seu altres realitats
plenes d’incògnites , dels llargs
silencis que expliquen més que qualsevol paraula. Però Fosse construeix un món
seu que no li deu res ni a Pinter ni a ningú altre. I que resulta ben
estimulant , si ens deixem d’impaciències , i si aparquem aquesta necessitat de
convertir-ho tot en una narració tancada amb principi i final ben definit que
ens devora massa sovint. I que , massa sovint també, ens impedeix reconèixer
que en l’incertesa es troba quelcom d’aquella veritat que les certeses
absolutes no fan altra cosa que amagar.
Diu Ester Roma Calle, la directora d’aquest
espectacle, que “Hivern” no és pas una historia d’amor. “És una historia, una
trobada de dos éssers a la vida i que no volen morir sols. I no ho volem tots,
això?”. Per cert- això altre no ho diu la directora , sinó que ho dic jo-
“Hivern” no és tampoc una obra sobre l’hivern. Però si l’hivern marca el títol
del text, i si Fosse té altres obres en les quals són l’estiu i la tardor els
que fan acte de presencia al títol , per alguna cosa deu ser. Tornant a les
paraules: no cal que al llarg del curt text es faci cap referència a l’hivern, i
no cal tan sols que l’obra passi a l’hivern; la simple presència de la paraula,
ja ens està dient quelcom sobre els personatges que tenim davant. I recuperant la frase amb la qual la directora defineix
l’obra ( una frase que seria perfectament aplicable també als dos personatges
de “I Am the Wind”) , jo sí crec que “Hivern” també és una historia d’amor ,
encara que no sigui només una historia d’amor, o encara que no tingui res a
veure amb una historia d’amor més o menys convencional. Al cap i a la fi, fins
i tot les més apassionades i arrauxades histories d’amor, venen a complir la
condició del que diu Ester Roma: en el fons, totes són històries d’éssers que no volen morir sols.
En qualsevol cas, l’amor ( i fins i tot la fantasia de l’amor exclusiu, aquell
enigmàtic “sóc la teva dona” que deixa anar constantment la noia de la
historia, i que no té res a veure – o si?- amb haver passat per la vicaria ),
en contraposició a la solitud, és tota l’estona present al llarg de la
representació. Una representació que s’apropa amb molta cura a la forma de
respirar que té el teatre de Fosse, encara que, de vegades intenti trencar la
fredor de l’hivern amb la sempre agraïda ajuda de Benjamin Biolay. Cert que
malgrat el bon i difícil treball de la parella protagonista, de vegades Roma no
acaba de transmetre la latent intensitat emocional que es mou entre aquestes
paraules que no acaben d’explicar res i aquests silencis que ho marquen tot.
Però el seu muntatge és una molt treballada i molt honesta aproximació a l’obra
d’un autor força notable. I diria també que ben necessari , encara que de
vegades s’abusi massa d’aquest adjectiu. Però el cert és que necessitem autors
com Fosse; autors que ens introdueixen en cadències i ritmes que venen a
trencar les cadències i ritmes de la narrativa dominant, i ens conviden a
escoltar allò latent que transmeten les paraules i els gestos.
