Homes foscos

Musical

informació obra


Direcció:
David Pintó
Intèrprets:
Rubén Yuste, Marc Vilavella, Clara Peya, Andreu Gallén (piano)
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Jordi Bulbena, Alejandro Andújar i Lluís Pasqual
Vestuari:
Jordi Bulbena
Assesoria de moviment:
Ariadna Peya
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Partint de l’estètica de l’univers de Patricia Highsmith, entrem en un món tancat on ningú diu la veritat. Un famós guionista de cinema i un misteriós personatge que apareix del no res compartiran la seva soledat en una caseta aïllada del soroll de la ciutat. En aquesta illa deserta deixaran sortir a la llum les seves pors, mentides i misèries, mostrant la seva cara més fosca.

En quin moment la víctima es transforma en perpetrador? Com es trenca aquest cercle?

Els secrets se’ns mengen per dins i quan el desig vol una cosa i la convenció social ens prohibeix viure lliurement, ens convertim en una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment. Els dos homes foscos de la nostra història viuen en una època i un lloc repressius (l’Amèrica dels anys 40) que els obligaran a amagar-se i a viure els seus desitjos més ocults d’una forma clandestina. Això els converteix en éssers molt vulnerables i els obliga a mentir. I sempre que mentim, fem mal a algú.

Crítica: Homes foscos

22/04/2016

Aire misteriós i novel·lesc d'intriga

per Jordi Bordes

Clara Peya i David Pintó van pintar un musical amb referències prou quotidianes com aquell Mares i filles ( Maldà, 2014) en què es produeix la separació dolorosa de l'emancipació. Ara, en canvi, van a l'altre extrem i presenten una peça de trobada fortuïta entre dos homes (o d'un escriptor amb la seva història a escriure?). Rubén Yuste és l'autor atormentat pel paper en blanc i Marc Vilavella condensa la inspiració. En un mirall que perverteix (mira de gairell) la imaginació va prenent forma al relat. La relació entre tots dos personatges salta de la cordialitat a l'abús. Si Pirandello a Sis personatges en busca d'autor reivindicava la necessitat dels persomatges d'un autor que els escrivís, ara és l'autor que furga un personatge que li aporti una trama i, sobretot, un final convincent per a editor i lectors. 

En la soledat, en el silenci trencat pel picatge del teclat (que l 'obra dialoga amb la partitura de Clara Peya), va apareixent la situació que si inicialment sembla més aviat folletinesca, més endavant es comprovorà onírica, o fins i tot, metafòrica. Potser la dificultat d'aquest musical molt ben cantat i evitant un excès de moviment innecessari és que l'obra queda massa allunyada dels espectadors. És una novel·la que no interpel·la. Hi ha un punt de rebuig (en l'acció de violència) però no trenca la quarta paret. La relació que es produeix entre l'autor i "l'actor de carretera" és de dominació de l'un sobre l'altre. Una narració, doncs, dolorosa, abrupta, que fa patir l'autor per aconseguir vibrar amb el que aparentment hauria de ser el seu gaudi vital: l'escriptura.