Homes foscos

Musical

informació obra


Direcció:
David Pintó
Intèrprets:
Rubén Yuste, Marc Vilavella, Clara Peya, Andreu Gallén (piano)
Il·luminació:
Xavi Gardés
Escenografia:
Jordi Bulbena, Alejandro Andújar i Lluís Pasqual
Vestuari:
Jordi Bulbena
Assesoria de moviment:
Ariadna Peya
Producció:
Teatre Lliure
Sinopsi:

Partint de l’estètica de l’univers de Patricia Highsmith, entrem en un món tancat on ningú diu la veritat. Un famós guionista de cinema i un misteriós personatge que apareix del no res compartiran la seva soledat en una caseta aïllada del soroll de la ciutat. En aquesta illa deserta deixaran sortir a la llum les seves pors, mentides i misèries, mostrant la seva cara més fosca.

En quin moment la víctima es transforma en perpetrador? Com es trenca aquest cercle?

Els secrets se’ns mengen per dins i quan el desig vol una cosa i la convenció social ens prohibeix viure lliurement, ens convertim en una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment. Els dos homes foscos de la nostra història viuen en una època i un lloc repressius (l’Amèrica dels anys 40) que els obligaran a amagar-se i a viure els seus desitjos més ocults d’una forma clandestina. Això els converteix en éssers molt vulnerables i els obliga a mentir. I sempre que mentim, fem mal a algú.

Crítica: Homes foscos

04/04/2016

Un bon diàleg entre banda sonora i guió

per Andreu Sotorra

De fons, Patricia Highsmith. I també un guionista que sua sang i fetge per posar el desitjat The End al seu relat. I encara més de fons, el personatge de Tom Ripley. Però els espectadors poden fer dues coses: o bé apuntar-se a l'opció de l'autora escollida i del seu conegut personatge de ficció o bé entrar en la proposta amb el convenciment que David Pintó i Clara Peya han creat un musical de cap i de nou on un guionista dels anys del blanc i negre daurat de Hollywood entra en la ficció fins a l'extrem de veure's les cares amb els personatges que li ronden pel magí i amb les diferents variants que li ofereix la trama.

Dic tot això perquè el que de debò guanya pes en aquest musical de cambra és la composició —autèntica banda sonora— i el llibret —autèntic guió—, més que l'anècdota mítica que l'inspira. I ja és la segona peça de la trilogia de David Pintó i Clara Peya que, interpretada exclusivament en clau de musical sense intermedis parlats, explica una història de relacions que, si primer va ser entre una mare i una filla (recordem «Mares i filles», amb Nina i Mariona Castillo), ara és entre dos homes que pateixen la repressió de l'època per la seva condició sexual i, si hi ha un tercer muntatge, com sembla que hi haurà, aquest disseccionarà la foscor entre un home i una dona.

I parlo també de foscor, no només pel títol de l'actual musical, «Homes foscos», sinó perquè la trilogia explora el costat més obscur de les relacions humanes, allò que es manté en un infern de la butxaca ben amagat fins que arriba un moment que acaba esclatant i, quan ho fa, sovint esgarrinxa per la part més dolorosa. (...)