Partint de l’estètica de l’univers de Patricia Highsmith, entrem en un món tancat on ningú diu la veritat. Un famós guionista de cinema i un misteriós personatge que apareix del no res compartiran la seva soledat en una caseta aïllada del soroll de la ciutat. En aquesta illa deserta deixaran sortir a la llum les seves pors, mentides i misèries, mostrant la seva cara més fosca.
En quin moment la víctima es transforma en perpetrador? Com es trenca aquest cercle?
Els secrets se’ns mengen per dins i quan el desig vol una cosa i la convenció social ens prohibeix viure lliurement, ens convertim en una bomba de rellotgeria que pot explotar en qualsevol moment. Els dos homes foscos de la nostra història viuen en una època i un lloc repressius (l’Amèrica dels anys 40) que els obligaran a amagar-se i a viure els seus desitjos més ocults d’una forma clandestina. Això els converteix en éssers molt vulnerables i els obliga a mentir. I sempre que mentim, fem mal a algú.
En mans d'un escriptor, desig i imaginació esdevenen relat. Poc o molt fantasiós, però en tot cas condició de possibilitat. I el gènere musical, amb apunts ballats, el seu instrumental irreal. Perquè ens obliga a una suspensió lògica: reconeixem el cos, contenidor de totes les batalles emocionals, però no deixa de sorprendre'ns com s'explica en escena. En l'espai entre somni i realitat, Rubén Yuste i Marc Vilavella presten una acurada interpretació vocal amb l'assessorament de Mariona Castillo; i un interessant desplegament gestual: moviment firmat per Ariadna Peya. L'escriptura és de David Pintó i la música de Clara Peya: tot i que resulta indestriable la labor d'aquests dos creadors, com la realitat i la ficció s'entrecreuen i fan tàndem d'amor i odi.
Quan una història pren diversos sentits, és perquè som davant d'un univers. El de l'escriptor, que des de la creativitat genera tot de personatges, un dels quals és especialment difícil d'abandonar. Però també els múltiples reflexos, amb un gran mirall davant l'espectador, des dels quals poder, violència, homofòbia interioritzada, autoria, amor i esperança s'hi barregen, sense solució de continuïtat. Potser el més intel·ligent de l'obra és saber des de la primera cançó el perquè de tot plegat, i malgrat tot ignorar-ho en favor del joc de significats a què conviden.
La realitat, al final, sempre acaba estimant la ficció. I el cos en moviment ressalta aquesta veritat: sempre un instrument més precís per la seva proximitat amb el desig. Quan diem que és un musical de petit format, en ocasions com aquesta és perquè constatem que les coses importants i grans no precisen de gaire més: un cos (o dos) i una batalla per resoldre.
I si encara tot plegat no fos suficient motiu per anar a veure aquest muntatge, reafirmar la camaleònica i insondable capacitat musical de la seva compositora; l'acusada finesa i respecte cap a l'espectador del seu dramaturg; la mesurada i transparent interpretació del pianista Andreu Gallén; i l'exactitud i moderada diversitat que els dos actors exhibeixen.