L'obra
de l'artista digital Hoogerbrugge serveix a la companyia Erre que
Erre Danza com a excusa ideal per seguir investigant com prova a la
dansa el contacte amb altres disciplines. Fins dissabte transformen
la Sala Hiroshima en un espai ultramodern, a camí entre entre la
física tangible del cos en moviment i la imatge contenidor
evanescent.
Tampoc
no ens hauria de resultar tan estrany imaginar alguna porta d'entrada
en el mur que encara ara separa el món digital i l'analògic. No en
el sentit d'un avatar que dóna una segona oportunitat a l'ésser
ocult darrera la pantalla. Sinó un cos transmutat en bites que
viatgi per la xarxa, una mena de transposició física que ens
permeti esdevenir una altra cosa diferent a la realitat sensible com
ara la coneixem. Mentre això no passi, Erre que Erre Danza
transforma l'animació
digital
de l'artista holandès en una cosa experimentable per la limitada
capacitat perceptiva de l'home actual, “corporeitzada”
per a l'ocasió en la dansa precisa i efectista de Mario G. Saez.
El
resultat és singular, amb un desplegament tècnic de projeccions
capaç de crear la sensació que ens trobem dins d'una mena de
realitat paral·lela, contagiós rítmicament gràcies a la música
de JPLS
i Balago,
amb una interpretació del ballarí magnífica, plena de matisos; i
la participació de petits recursos escenogràfics i de vestuari
sorpresa. Hoogerman
és una peça impecable, sense fissures i plena d'harmonia interna:
un viatge per a la imaginació.
La
gran qüestió, de totes maneres, és saber quin és el paper que
queda reservat a aquest home digital que balla en aquest núvol, on
les línies entre realitat i ficció definitivament semblen
esquerdar-se. I no és només perquè sigui dubtable aquella
transformació. És més aviat per aquesta denúncia que el mateix
Hoogerbrugg fa al seu web:
“Facebook va matar la meva pàgina”, es lamenta. Tot va ser obrir
perfil a les xarxes socials i sense necessitat de publicar-hi res, va
començar a rebre una pluja immensa de visites. I el contingut? Ah!
Aquest és el problema: que no sé si unes projeccions perfilades al
detall, un intèrpret de qualitat brillant i una música
arrossegadorament bona són suficients per bastir un espectacle. I
aquesta és, paradoxalment, la gran qualitat de Hoogerman:
mostrar sobre l'escenari com és de fútil tot plegat.
