La terra també és llengua. Ho demostren les dues actrius de la companyia valenciana L'Horta Teatre en la primera part d'aquesta proposta familiar que, tot i que tenen programada per a sala interior, en aquesta ocasió s'ha pogut instal·lar al jardí de la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.
Els espectadors més petits potser han sentit parlar per primera vegada que “iaios” és com els valencians anomenen els avis, o “cavallons” com anomenen els crestalls, o la “lletuga” és el nom que donen a l'enciam, o la “safranòria” com anomenen la pastanaga... I s'han entès. Perquè una llengua s'aprèn per immersió i perquè les variants dialectals enriqueixen qualsevol llengua.
L'espectacle «Horta» té dues parts: la primera per terrejar i ensenyar com es planten les llavors, com creixen les plantes i la necessitat de l'aigua. La segona part, els espectadors poden entrar a la cabana que anomenen “ceballer" perquè és un antic conservador de cebes de la collita, i veure-hi una colla d'estris de camp i fotografies del passat.
En aquesta segona part, més dramatúrgica, les dues protagonistes es posen en la pell d'una parella de camp, el Mut i la Xirivia, amb una petita història d'amor ancestral que és, en definitiva, la història de tots els temps. L'espectacle té sorpresa, la guspira final. Només ha passat una hora. Però si el tió, un tronc de fusta, ja sabem que caga llepolies i els reis, també sabem que són capaços de portar regals en una nit ¿per què no poden créixer cebes, lletuguesi safranòries en els crestalls que s'han plantat i s'han regat just una hora abans?
La companyia L'Horta Teatre té una llarga trajectòria en espectacles per a tots els públics. El seu pas pel Teatre Nacional de Catalunya mostra una de les seves línies més participatives. L'espectacle, a l'aire lliure, amb tot el que té de festa primaveral, crec que escatima la capacitat màgica de l'interior on la il·luminació —per exemple la nit a la cabana— queda aquí lluny de poder-se reflectir. Però això no vol dir que no faci volar la imaginació i que no aconsegueixi el mateix objectiu.
Mai els jardins del TNC havien estat tan fructífers en tan poc temps per aconseguir menjuca. I això, en temps de crisi i temps de fam, és d'agrair. I encara més si, a la sortida, cadascú se'n va cap a casa com si vingués de l'hort: amb una lletuga, una ceba o una safranòria a la bossa, o el que és mateix, amb un enciam, amb una ceba o una pastanaga. La terra, com la llengua i com el teatre, és de qui la treballa (...)
