Hotot

Teatre | Familiar

informació obra


Direcció:
Marcel Tomàs, Susana Lloret, Joan Font/ Marc Angelet
Intèrprets:
Marcel Tomàs,
Ajudantia de direcció:
Philippe Séré
Escenografia:
Philippe Séré
So:
Philippe Séré
Il·luminació:
Jordi Salomó
Vestuari:
Jean Pierre Belmondo
Producció:
Cascai Teatre
Autoria:
Sinopsi:

Marcel Tomàs un dels millors actors còmics del país presenta el seu espectacle en solitari Hotot des del Temporada Alta 2012. Tomàs un virtuós del gest còmic presenta un espectacle d’humor total, imprevisible i sorprenent. Un cabaret modern on interpreta, canta i balla.

Hotot és sobretot teatre d’humor, executat per un gran intèrpret. Marcel Tomàs mostra la vessant de showman, de mestre de cerimònies, explotant la seva gran capacitat de connectar amb el públic a través d’un humor tendre, poètic i desvergonyit.


Crítica: Hotot

31/08/2015

Teatre sa

per Núria Cañamares

En un moment ja força avançat de l’espectacle, l’actor fa broma dient als espectadors que, quan arribin a casa, pensaran que no saben ben bé de què anava la funció i es posa a la seva disposició per respondre els dubtes que puguin tenir. Efectivament, ‘Hotot’ és una mica això. Un muntatge on passen coses –moltes i surrealistes!–, prescindint d’una trama amb una narració concreta. Més que explicar una història, el que fa en Marcel Tomàs és divertir el públic a partir d’un personatge caricaturitzat i amb un seguit d’escenes on el nexe comú no és altre que l’humor. Fa riure, vaja, que és ben sa!

Desvergonyit, espontani, expressiu i molt proper, el còmic enllaça situacions hilarants que poden anar des d’un conill enfadat amb un golfista fins a una cita amb una tal Caterina que té una enorme retirada amb una coneguda model anglesa amb ancestres africans i xinesos. A ‘Hotot’ tot és possible i Tomàs hi aboca a raig la seva força interpretativa traient a la llum taules de teatre gestual, clown, mestre de cerimònies, cant... Omple de tal manera l’espai i equilibra tan rítmicament l’acció que un arriba a oblidar que està sol a escena. Hi contribueixen la mà divina d’entre bambolines, els efectes sonors, l’audiovisual (una grata sorpresa!) i, també, el públic.

L’actor convida a l’escenari alguns espectadors, la reacció dels quals marcarà irremeiablement el desenvolupament dels gags. Per tant, l’olfacte en la tria d’aquestes persones i l’atzar tindran un paper cabdal en la representació. De nou, ja sigui previst o improvisat, Tomàs sap sortir-se’n fent riure no solament el pati de butaques, sinó també “el voluntari” en qüestió. El “riure amb” és sempre més agraït que el “riure de” i no és fàcil mantenir-se en la línia.

Un muntatge ben dut a terme sense més pretensions que l’admirable capacitat d’atrapar el públic perquè ho deixi tot de banda durant una estona i s’ho passi bé gaudint de bon teatre. No és pas poc!