[hullu]

Teatre

informació obra


Autoria:
Loïc Apard , Johanna Ehlert , Matthieu Siefridt
Producció:
Acolytes
Direcció:
Didier André , Dominique Habouzit
Intèrprets:
Loïc Apard , Johanna Ehlert , Matthieu Siefridt , Elise Nicod
Composició musical:
Sébastien Guérive
Companyia:
Blick Théâtre - França
Sinopsi:

L'espai és buit, o gairebé. Ningú parla. Un es mou frenèticament, l'altre està a l'aguait, i la tercera es balanceja suaument. Els altres, imperceptibles, apareixen i desapareixen. Un desfà el que l'altre construeix. Per accident, per necessitat, o només per jugar. Per no tornar-se boig. Com els altres dos.

Crítica: [hullu]

29/12/2015

Viatge oníric a l'interior del cap d'un autista

per Jordi Bordes

Blick Théâtre planteja un espai divertit i alhora inquietant. Hi ha e lon exterior i, sobretot, l'interior. Com la filla construeix un mur, veu ombres i personatges de mirada perduda però intenció densa davant dels que proven d'ajudar-la. Quan es travessa el mur, arriba l'agonia, un cert patiment construït amb gran dosi de tendresa i una plasticitat onírica. Els personatges d'aquest [hullu] recorden molt als de Nubes (2009) d'Aracaladanza. Però si aquells eren uns éssers despreocupats, sense mes dèria que retirar diaris de l'escenari, ara hiha una fosca intenció en els seus moviments. També ha evolucionat molt la vida dels personatges que, sembla ben bé, ser autònoms, gràcies a una manipulació amagadíssima i un complex treball de vestuari.

Com passa amb El curiós incident del gos a mitjanit, l'autisme que es presenta és, més aviat, amable. La peripècia té un cert final feliç. A [hullu], la desesperació present per moments no arriba a tenyir el quadre màgic de la manipulació. La musica, molt pirma, acompanya bé i la il·luminació demostra amb notables canvis de llums els punts de lucidesa i de  ceguesa dels malalts mentals. I una paret que, pot sembla uniforme i plana però esdevé plena d'aristes, de volums, d'ombres, construït mica en mica, per ignorància dels que proven d'ajudar a mantneir una relació fluïda amb la pacient. 

Els dos adults que acompanyen la noia (interpreten un paper que ben bé podria ser el dels pares) perceben com la van perdent i només quan procuren superar el mur, es troben engolits per la malaltia. Llavors, apareixen les al·lucinacions en forma de malson, les ombres que s'expressen dins la jaqueta, els esperits que els lliguen i proven d'anul·lar-los. Dins de la malaltia (per moments sembla que convivint-hi, com volent acceptar-la, però la majoria de les vegades lluitant-hi, enfrontant-s'hi) la raó es va empetitint, la sortida cada cop és menys accessible. No hi ha manera de tirar de la corda i canviar de pantalla. Ens hi quedem tots atrapats. Un final fosc però amorosit amb una metàfora preciosa i molt plàstica.

Trivial