Humans

informació obra



Direcció:
Mario Gas
Intèrprets:
Jordi Andújar, Jordi Bosch, Miranda Gas
Escenografia:
Jon Berrondo
Vestuari:
Antonio Belart
Il·luminació:
Txema Orriols
Autoria:
Václav Havel
Traducció:
Monika Zgustová
Sinopsi:

El director Mario Gas ha volgut portar a escena el tercer muntatge de Karam, un autor que, amb aquesta peça, va guanyar al seu país el prestigiós premi Tony i el premi OBIE en la categoria de millor obra teatral l'any 2016. L'any anterior, ja havia guanyat el premi de dramatúrgia Berwin Lee i va ser finalista al premi Pulitzer per una altra de les seves obres, Sons of the Profet. En la peça teatral que ara arriba al Grec, ens relata el dinar d'Acció de Gràcies d'una família que, trencant la tradició, ha programat la trobada en un apartament de Chinatown, on viu una de les filles, en lloc de la casa familiar de Pennsilvània. Durant el sopar es desvelaran secrets que provocaran baralles i que encetaran unes discussions esgotadores que es perllongaran fins a la fi de la jornada. És una nova mostra del teatre d'un autor que, tot i parlar amb freqüència en els seus textos sobre la pèrdua en les formes més diverses (de la salut, de l'amor, de la innocència...), sempre deixa oberta la porta a l'esperança i posa de manifest la confiança en la resiliència humana.

Crítica: Humans

13/07/2018

El perill de les reunions familiars

per Ferran Baile

Tot passa en un precari soterrani-apartament-duplex (la part de baix no té finestres i la part de dalt dona a un carreró insalubre), al barri de Chinatown de Nova York, on viu una de les filles d´un matrimoni de classe-mitja baixa i d´origen irlandès. Els pares, trencant la tradició, s´han desplaçat des d´on  viuen a Pennsilvània per compartir tots junts el tradicional dinar d´Acció de Gràcies. El company de la filla, la filla més jove del matrimoni i la mare del pare-l´avia que pateix alzheimer, completen el quadre de comensals.  

Al llarg d´un sopar sorgeixen els problemes de diàleg, les diferències i els enfrontaments entre els diversos membres de la família. Un espai i una acció habitual en les dramatúrgies teatrals, per treure sentiments i rancúnies, moltes vegades llargament guardades i mal assimilades. En aquest cas però no és un enfrontament violent, degradant ni irreconciliable com pot ser el cas de Qui te por de Wirginia Wolf (Edward Albee), Secrets d´un matrimoni (Ingmar Bergman), l´Aniversari (Gerard Lauzier) o Agost (Tracy Lets).

En aquest cas la reunió de la família Blake transcorre sense sobresalts fins el tros final, on  surten a la llum els principals problemes, però tot fa pensar que malgrat les diferències el sentit familiar acabarà superant-les. No s´endevina, cap trencament irreconciliable, si bé un inesperat i críptic cop d´efecte final, deixa descol.locat a l´espectador i a diferencia d´altres obres de l´autor fa pensar en un possible final tràgic (bogeria, suïcidi, fugida..). Recollint el comentari irònic del company Santi Fondevila, escrit a l´Ara, referent a aquest sorprenent final “el taxi costarà una fortuna i no està clar que la familia el pugui pagar”. Quan es produeix l´inesperat final, el taxi porta esperant ja una estona.

Si he de ser sincer, Humans, no em va acabar de convèncer. Em va faltar un xic més de grapa (guió, direcció, actuació..), que em captés de plé, si bé a la meva companya si li va arribar, “dins un context aparentment intranscendent, parla de coses profundes, en les que tots hi ens hi podem identificar”. Hi ha polèmica, i això és bo.

Dins d´una encertada interpretació coral, em quedo amb la força de la Lluisa Castell en la seva composició de la mare i amb alguns moments emotius de la jove Miranda Gas. En Jordi Bosch, en Jordi Andújar, la Candela Serrat i la veterana Maife Gil, complementen un magnífic repartiment, ben dirigits per en Mario Gas. Espectacular l´ escenografia de l´ apartament de dues plantes on transcorre l´acció i on hi estan permanentment tots els interpretes, concebuda per Jon Berrondo.

Un dels moments més emotius de l´obra és quan a la fi del menjar, la mare llegeix la nota que l´ avia, abans de perdre el control de la memòria, els hi deixa escrit a les netes : “Ja no puc recordar els vostres noms. Que estrany es anar-me convertint lentament en algú que no conec. No us preocupeu per mi quan comenci a anar-me´n. No tinc por. Balleu més que jo. Beveu menys que jo. Aneu a l´ Església. Estimeu a tots els que us estimen. Us vull més del que mai no sabreu”.

Stephen Karam

Va néixer a Scranton-Pennsilvania el 1980 i és un dels dramaturgs més joves i d´èxit d´Estats Units. Amb The Humans, l´any 2016, va obtenir el Tony (l´equivalent a l´Oscar al món del Teatre a Broadway), entre d´altres. L´obra es va estrenar un any abans al off-Broadway, abans de passar al Helen Hayes Theatre. Es tracta del tercer muntatge d´una obra de Karam, l´any anterior va estrenar Sons of the Profet.

Dos dels seus textos s´han portat al cinema, Speech&Debate (2017) i The Seagull (adaptació basada en La Gavina de Txèkhov-2018).  La seva pàgina web és, www.stephenkaram.com

Text: ferranbaile@gmail.com