L'escriptor i guionista Stephen Karam (Scranton, Pennsilvània, EUA, 1980) va obtenir amb aquesta obra el premi Tony del 2016 en l'àmbit teatral. Si l'autor hagués eliminat el telèfon mòbil de la trama, el seu guió de caràcter universal —malgrat que la bona adaptació d'Ernest Riera respecta la ubicació nord-americana— no tindria fronteres temporals ni geogràfiques. Toca el moll de l'os de qualsevol família de les que es fan i es desfan.
Amb aquest fútil detall digital del mòbil, Stephen Karam situa «Humans» en un temps present que encara s'hi fa més, esclar, amb l'Alzheimer de l'àvia —la matriarca d'una família nord-americana de classe mitjana treballadora d'origen irlandès— una opció que reconeix una malaltia lamentablement massa habitual i que curiosament encara provoca somriures en l'auditori per com actua innocentment el personatge que la pateix.
Aquí, però, Stephen Karam hi posa un punt d'ironia quan, el dia d'Acció de Gràcies, a taula, la bona dona, fins aleshores en cadira de rodes i incapaç de raonar, recita eufòricament l'oració, amb bis inclós, com si fos el primer dia. Només cal recordar, per justificar la veracitat d'aquesta opció, una anècdota recent del president Pasqual Maragall, en un acte del Palau de la Generalitat, lletrejant El cant de la senyera, amb lletra del seu avi Joan Maragall, i dirigint amb gest enèrgic la coral des del seu seient dels convidats.
Començo així perquè l'obra «Humans» està farcida, sobretot, i valgui la redundància, d'humanitat. Una humanitat que cadascun dels personatges va desvelant, des del més gran al més jove, en un procés d'autodestrucció que l'habilitat dramatúrgica de l'autor fa que els espectadors ho vagin descobrint enmig de converses —a vegades amb el simple detall d'una paraula— que semblen trivials, de trobada familiar, sempre que un dels personatges desapareix d'escena, anant d'urgència al WC de la planta alta d'un senzill apartament del Chinatown de Nova York on viu una de les dues filles de la família amb la seva parella, en un soterrani sota carrer, sense llum ni gairebé ventilació i exposada als sorolls de les plantes superiors, del ressò del pneumàtic de les escombraries i exposats a poca cobertura del WiFi i a l'apagada de la llum per culpa de la força i les bombetes velles.
«Humans» és una obra eminentment d'actors —com totes, esclar, però aquí exclusivament i més— perquè cal advertir els espectadors que volen acció que durant hora i mitja la trama no planteja bo i res ni s'anusa ni es desenllaça a voluntat de l'autor sinó que només deixa passar la vida per davant. I d'una senzilla situació —la trobada familiar a l'hora de la taula amb plats i gots de plàstic i la tradició casolana de trencar el porquet recitant o confessant un desig— s'expandeix cap a un esclat de confeti de vides diverses: la de l'àvia amb l'e-mail escrit a les nétes abans de la malaltia que li malmet la memòria; la del pare que a la ratlla dels seixanta trontolla a la feina i amaga un secret personal; la de la mare que es dol que les filles hagin perdut la creença religiosa; la d'una de les filles, advocada, que ha trencat amb la parella, lesbiana, i que té una malaltia que la marcarà per sempre; la de l'altra filla que no acaba d'arrencar en la carrera de música; i la del company d'aquesta que és hereu d'una considerable fortuna com a nét però que no en tocarà ni cinc fins que no arribi als quaranta anys, cosa que provoca una minitesi socioeconòmica entre la riquesa i la pobresa.
Tot això, l'autor ho relliga enmig d'un registre de costumisme, realisme i uns tocs de fantasia emparada en el poder dels somnis i els fantasmas que es desperten quan la família torna al Nova York d'origen ancestral on es van establir els seus primers avantpassats irlandesos. Tant l'autor com l'adaptació deixen oberta aquesta porta amb un final que segurament desconcerta els espectadors o, com a mínim, els fa sortir del teatre amb l'enriquidora pregunta de com se'n pot sortir la família després de tot el que ha passat.
El director Mario Gas ha reactivat amb mà destra la manera de fer i de dir de cadascun dels personatges, en una escenografia de Jon Berrondo que deixa les dues plantes de l'apartament a la vista dels espectadors —i a la intempèrie perillosa dels intèrprets— i amb diàlegs que a vegades s'alternen entre els personatges que són a la planta de dalt i els que són a sota.
L'actriu Maife Gil és l'àvia, en aquests papers tan agraïts últimament que els fa estar en cadira de rodes i que només des de la seva experiència escènica són capaços d'expressar-se sense dir res. A l'actor Jordi Bosch li toca el paper de pare de la família, protector, però també feble —si es beu massa el dia d'Acció de Gràcies, el 4 de juliol, cal demanar un taxi per tornar a casa— i amb dificultats econòmiques, amb un to entre tràgic i moments d'humor trist. L'actriu Lluïsa Castell és la mare que aguanta enèrgicament el timó de la família, relativament conservadora, religiosa, encobridora, dona a la seixantena que, després de quaranta anys a la mateixa feina, està dirigida per quatre "xitxarel·los" acabats d'arribar.
Els tres intèrprets joves formen el trio atractiu del muntatge: l'actor Jordi Andújar, la parella benestant d'una de les filles, hi és només quan fa falta, amb aquella posició que li atorga no ser de la família i el poder mantenir-se'n al marge quan li convé. Entre l'actriu Miranda Gas (la filla artista musical frustrada) i l'actriu Candela Serrat (la filla advocada convidada subtilment a deixar la feina per la seva malaltia) hi ha el tàndem de les dues germanes que s'estimen però que en qualsevol moment es poden esgarrapar i estirar el cabell, dues actrius que ja han demostrat amb anteriors espectacles que s'han fet una consolidada carrera personal al marge dels seus dos cèlebres orígens artístics de nissaga (Mario Gas / Montserrat Carulla / Vicky Peña, per una banda, i Joan Manuel Serrat, per una altra). Pòquer d'asos per a una obra amb carta amagada a la màniga de vuit de cors. (...)
