Una composició escènica i musical d’Aurora Bauzà i Pere Jou on el performer-cantant queda atrapat entre la direcció de la seva veu i la del seu moviment, dins d’una atmosfera musical electrònica creada en directe.
I AM (T)HERE és una peça que investiga la relació entre el cos i la veu, explorant noves formes d’interacció entre ambdós que s’allunyen de la tradició musical clàssica que imposa servitud al cos envers la veu. La peça encarna un cos atrapat entre dues dinàmiques, la veu i el moviment, que evolucionen en direccions oposades, creant un cos en tensió, un subjecte en conflicte amb la seva identitat.
Aurora Bauzà i Pere Jou són compositors que treballen amb el cos. Són artistes residents al Graner-Centre de creació de dansa i arts vives i Can Gassol-Centre d'Arts Escèniques de Mataró el 2020 i companyia resident del Festival TNT i de L'Estruch de Sabadell el 2021. L’objecte central de la seva recerca és la veu humana i la seva relació amb el cos i el moviment, així com els processos de creació de significat. Les seves propostes beuen d’artistes com Alessandro Sciarroni, Maud le Pladec, Sol Picó o Sonia Gómez, amb qui han treballat com a compositors i/o intèrprets.
La companyia oferirà un col·loqui postfunció.
A la Capella del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) es presentava una doble funció dels músics i compositors Aurora Bauzà i Pere Jou. Pot sobtar, d’entrada, que en un espai dedicat a la crítica de dansa en parlem. Però precisament és d’això que tracta la seva nova producció: “I Am (T)here” o la ruptura dels esquemes. Expliquem primer que tots dos artistes acostumen a treballar amb companyies de dansa. Molt recentment amb Pere Faura, per exemple. Però sobretot amb Alessandro Sciarroni: un coreògraf italià ben conegut a la ciutat. Doncs bé: en aquesta peça exploren alguns dels universos que comparteixen: la idea de repetició, com a eina de fixació del moviment, a través de la in(corpo)ració, l’en(carn)ació en el subjecte que el protagonitza; com també la qüestió dels desplaçaments que produeix aquell gest dansat, quan es tracta d’un fet compartit en escena. I a la manera com es genera una altra cosa quan es barregen substàncies a priori insolubles, en aquesta proposta es plantegen què passa quan deixem de pensar (i veure) algú que balla, o algú que canta, per passar a pensar en un cos que fa les dues coses alhora i simultàniament.
El resultat és visualment fascinant: pel que representa de contacte innovador entre dues disciplines acostumades a donar-se de la mà (música i moviment) però sense conformar un únic ens. Testimoni: les contraccions del diafragma i costelles del ballarí-cantant, gràcies a l’astúcia d’emprar una samarreta blanca cenyida i quasi transparent que permet aquesta visió. També pel que demostra en l’àmbit de la mútua influència en aquell esforç: aire, control de la veu, amplitud i projecció que forçadament limiten la gestualitat i teatralitat des de la qual mou braços i cames. I per la ruptura conceptual que implica respecte a la tradició de la música clàssica, que entén el cos com a mer suport físic de la veu, per passar a un model des del qual es defensa el moviment en si mateix.
Crítica publicada a El Temps de les Arts